Però es tracta encara, més enllà de Labrousse, de precisar l’acció de les mateixes forces productives sobre aquesta evolució inversa dels beneficis. Ultra raons de conjuntura internacionals, el conreu “en bones terres abans abandonades” (repoblació de l’oest català) produeix, al començament, la baixa del preu dels cereals. “Les anyades de gra abundant, favorables a una alimentació popular, corresponen a anys de balanç demogràfic molt positiu.” Nombroses naixences, poques defuncions. Així, “la relativa prosperitat –per una vegada popular- dels anys 1725-1735 dóna, devers 1750, una sobrepoblació relativa”. És l’explicació del baix salari agrícola (estancat de 1726 a 1733) i de l’alt profit senyorívol “sensibles encara cap al 1760”. Després, en aquest període central del segle, hi ha una parada sobtosa en l’ascensió “natural” de la població. I, com a conseqüència, uns vint anys més tard (entre 1770 i 1775) hom constata un trasbals en el problema de la mà d’obra: hom passa de la plètora a la penúria. És a dir, puja brusca del salari, baixa igualment brusca (puix que el cost de les inversions i dels transports també augmenta) del profit agrícola. Els capitals s’orientaran des d’aleshores cap a d’altres activitats econòmiques. El profit industrial tendeix a substituir la renda senyorívola. Aquest relevament (l’accent posat en la indiana, i no ja en els productes vitícoles) constituirà justament l’originalitat de l’evolució catalana.

Veiem com la demografia i l’economia s’influencien recíprocament. Ni “pandemografisme”, ni negligència del factor demogràfic. Tal com el mateix Vilar, des d’un punt de vista teòric, ho va sostenir a Estocolm, l’exemple català del XVIII prova “la interacció contínua de tots els elements de creixença”. Si la creixença demogràfica explica, en un sentit, la creixença econòmica, també la implica, almenys a llarg terme.” (1) És una de les principals lliçons de mètode que podem treure del llibre que examinem.

Dit això, només cal afegir un mot quant a les fonts d’anàlisi demogràfica. Mesura de la creixença per mitjà dels censos del 1718 (anteriorment datat per Josep Iglésies entre 1720 i 1725); utilització de les corbes parroquials d’Arenys de Mar, Sant Andreu de Llavaneres i Barcelona (a partir de 1755), per tal de precisar-ne el ritme. En conjunt, els resultats són els següents: 899.610 habitants el 1787, contra 406.285 el 1718, és a dir un augment de 121% en el curs de seixanta-nou anys interposats, més ràpid al començament que a la fi del període.

1. – “Croissance économique et analyse historique”, a Première Conférence Internationale d’Histoire économique. Contributions, communications. Stockholm, 1960, pp. 35-82 (París-La Haia: Mouton, 1960)