la Mancomunitat, s’emporta la palma del reconeixement i d’admiració per les seves propostes manifestament conservacionistes: calia portar la protecció que oferien els museus “a tot el territori, a tots els monuments”, fossin de l’estil que fossin. “Convertir tot Catalunya en un museu, no tancar el país a les seves sales.” [365]. Ganau esmerça un bon munt de planes per explicar-nos la seva actuació i transcendència: ànima del Servei de Catalogació i Conservació per molts anys, del recolzament rebut del Centre Excursionista de Catalunya, de la Junta de Museus de Barcelona, de l’Institut d’Estudis Catalans...

En les reflexions teòriques d’aquest capítol sobresurt la confiança dipositada per l’autor en el pensament d’ Ignasi de Solà-Morales i de Ramon Grau. Si bé les aportacions d’aquests autors són presents al llarg de tot el llibre, és en aquest apartat quan resplendeixen amb tota la seva magnificència.

El protagonisme del darrer bloc de capítols, dedicat a l’urbanisme i monuments en les primeres dècades del segle XX [405-518], recau en el pensament sobre la reconversió de la ciutat vella. Com calia aplicar els criteris urbanístics moderns per a la reforma de la ciutat heretada? Partir de zero i fer taula rasa, com Haussmann a París, toqui qui toqui? Es pot definir així l’operació de reforma interior de Barcelona o el pla d’alineacions de Girona? La narració dels embats soferts per aquests dos projectes, fins a la consolidació del primer i l’abandó del segon, omple el bloc. Fins i tot, em sembla, hauria pogut constituir

un llibre a banda. Oimés quan amb les aportacions de Puig i Cadafalch de començament del segle vint les opcions ja s’havien decantat decididament per al conservacionisme en la beatitud del noucentisme.

Les experiències europees de reconversió de les ciutats, sense respectar el teixit urbà heretat, aixecaren una gran polèmica, vull dir entre defensors i detractors, abans i després dels primers cops de pic i arrossegades de pala del que seria la Via Laietana de Barcelona. En una dimensió territorial un pèl més àmplia, Ganau destaca el refús creixent de la projectació organicista, geomètrica o pseudoigualitarista dels eixamples del dinou. Cerdà mateix sortia molt mal parat en les referències que en feia Puig i Cadafalch. Segons Salvador Tarragó, l’animadversió de Puig per Cerdà arribà a cotes gairebé vesàniques. Simptomàticament, l’adjudicació el 1907 del concurs d’enllaços de l’eixample amb els pobles veïns tot just annexats a Léon Jaussely, la qual va significar l’arraconament definitiu de l’expansió ortogonal de la ciutat, coincideix amb l’obertura del primer tram de la Via Laietana bo i salvant in extremis la casa del Gremi de Mestres de l’Art de la Seda.

Més enllà de la data clau de 1907, la prolongació dels ‘inicis del conservacionisme’, ja prou dilatats, fins als anys trenta del segle vint per narrar les operacions de museu a cel obert del Barri Gòtic, o la del Poble Espanyol, és el colofó just per a aquesta obra del professor Ganau. [pau alegre, agost de 2003]