hispànic a través de l’anàlisi dels treballs dels Congressos d’Arquitectura, els quals se celebraren a partir de 1881 en intervals més o menys dilatats fins la seva periodització regular ja entrat el segle XX. Posa de relleu el paper de l’arquitecte Vicente Lampérez en la perllongació de la pràctica restauradora i d’intervenció gairebé exclusiva en els monuments més significats per a l’espanyolisme teleològic des la direcció de la Comissió Central de monuments. En el tombant dels dos segles, Lampérez s’enfrontà a les postures, la de Leopoldo Torres Balbás al capdavant, defensores de la disseminació geogràfica i estilística de les partides pressupostàries per tal de conservar el major nombre d’edificis notables. Així doncs, malgrat el perill de caure en un esquematisme maniqueista reconvenible, a la Península també es donà l’oposició entre restauradors i conservadors.

En el cas de Catalunya, considera que el trànsit de la prevalença del restauracionisme cap al del conservacionisme es consuma entre la restauració de Ripoll i la creació de la Mancomunitat, entre la dècada dels vuitanta del segle XIX i la segona del XX, entre Elias Rogent, admirador del Dictionnaire de Viollet, i Jeroni Martorell i Puig i Cadafalch. El darrer capítol del bloc es dedica a palesar el pensament conservacionista, tan ric, d’aquests dos arquitectes cabdals.

“Les connexions de Puig i Cadafalch amb l’École de Chartes es produïren, fonamentalment, a través de l’arqueòleg Jean August Brutails, que a finals de segle XIX havia publicat diversos articles sobre l’art religiós del Rosselló” [343]. Recordem que l’École de Chartes havia militat sempre pel conservacionisme de to moderat, tot i el decantament de les altes esferes per Viollet. Brutails ho reforçà mercès a una nova visió arqueològica del monument al qual Puig s’apuntà ràpidament: “la història de l’arquitectura, i també de l’arquitectura medieval, constituïa una realitat molt complexa, difícil d’encabir en les rígides classificacions proposades per l’arquitectura vuitcentista i així s’havia d’acceptar. No es podia confondre afinitat amb analogia. No es podia, doncs, forçar la realitat de l’arquitectura fins a arribar a falsificar-la mitjançant la subordinació a arquetipus formals, com havien pretès les restauracions que buscaven el retorn a la forma pristina de totes les parts de l’edifici.” [344] Antipositivisme, contingència, probabilisme... En aquesta tesitura, Ganau no deixa passar l’oportunitat per a remarcar l’interès de Puig pel probabilisme geogràfic de Vidal de la Blache o de Brunhes. Breu: amb la cultura francesa de tostemps.

Jeroni Martorell, director del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de