anar, pel dret, a pidolar la subvenció particular. A més a més, més aviat depenien de les Acadèmies, d’antuvi de la d’Història per penjar-se després en la de Belles Arts de Sant Ferran, que no pas d’una Comissió Central directora, certament existent però gairebé inoperant, fora d’engreixar els pressupostos de les actuacions més adients per a vestir un ‘passat nacional espanyol’: les catedrals de Lleó i de Burgos, les muralles d’Àvila i fins a mitja dotzena de diamants situats, tots, a l’oest del meridià de Greenwich.

En definitiva, les trajectòries de les quatre comissions catalanes de protecció monumental es caracteritzaren pels pocs recursos disponibles i les actituds personalistes dels seus membres. La restauració va tenir un volum irrisori i les obres efectuades per les Comissions es limitaren a la consolidació de monuments en àmbit rural, romànics, de l’església... La tensió entre conservació i restauració només s’hi podia manifestar de passada. Ganau considera com “acceptables” les assignacions pressupostàries d’entre 1000 i 1500 pessetes que rebien les Comissions de les Diputacions durant els primers anys de la seva existència. Amb posterioritat aquesta xifra es reduí considerablement. Cap a final de

segle dinou l’assignació era d’entre 250 i 500 pessetes per comissió.

El contrapunt de les actuacions de les comissions provincials el posaren les associacions excursionistes. Ganau no deixa pas passar “la importància que el catalanisme (cultural, encara no polític) va tenir com a element de cohesió i motiu d’actuació dels excursionistes” [81]: visites, divulgació per mitjà d’àlbums, conservació... enaltien i rememoraven el passat nacional. “Les excursions permetien conèixer l’estat en què es trobaven els monuments, però segurament allò més valuós que aportava l’excursionisme organitzat era una extensa xarxa de delegats, escampats per tot Catalunya, que, junt amb la informació recollida en les excursions, advertia dels perills de destrucció d’un monument pràcticament en qualsevol indret, i estava amatent per a actuar.” [87]

Les característiques fundacionals de les associacions excursionistes com a pòsit i expressió positivista (l’excursió com a eina d’estudi i coneixement) de la tradició romàntica les decantaven decididament cap a la salvaguarda dels monuments. En aquesta tesitura, Ganau es detura per comentar la significació de l’enfrontament de 1878 entre els excursionistes ‘històrico-arqueologistes’ i