els ‘topogràfico-pintorescos’. Fou aleshores quan el caràcter empirista i positivista, actiu, de les excursions va ser potenciat decididament per l’Associació d’Excursions Catalana. L’historicisme de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques la portarà vers una gran preocupació per al salvament del patrimoni monumental.

Cap a la dècada dels vuitanta i en endavant, no faltaren les denúncies dels excursionistes envers les Comissions Provincials per l’abandonament dels monuments. La seva coincidència amb la formulació de les primeres propostes del catalanisme polític no va ser casual: Almirall acarat amb Torras i Bages, Lo catalanisme davant per davant La Tradició catalana, progressisme versus conservadurisme. La restauració arquitectònica de Ripoll es portà a terme en aquest ambient polític i cultural. Varen ser els excursionistes els qui agilitzaren les obres de consolidació de les restes que encara es mantenien en peu, sobreposant-se a la indolència de la Comissió Provincial de Monuments de Girona. Alguna cosa arribà des de Madrid, però en faltava molt més. “No és menys cert que sense aquesta intervenció [dels excursionistes] el monestir no hauria sortit del seu estat de ruïna. La prova més clara la constitueix tota la resta de monuments

catalans que els comissions de monuments foren incapaces pràcticament de mantenir” [115] El 1882, el monestir ja era endreçat. Però l’Església en volia més: el 1885 es fa cedir el monestir i en fa un símbol de la Catalunya cristiana.

“Per què el monestir de Ripoll? La pregunta no és en absolut retòrica” [115] diu Ganau. “Quines van ser les causes que van conduir a la restauració del monestir de Ripoll, l’únic monument restaurat totalment a Catalunya mentre molts altres esperaven, tan sols, un petit ajut per no desaparèixer? [117] En aquest punt, la tasca d’Elies Rogent va ser important com a valedor de la restauració en un estil romànic idealitzat. Però és un aspecte accidental. Ell hauria preferit encarar-se amb el gòtic de Poblet. Per a l’Església, en canvi, “Ripoll era el símbol arquitectònic que més lligava amb el romanticisme historicista de la Renaixença.” [117] La seva restauració per al Mil•lenari de 1888 significà el triomf de l’opció conservadora del catalanisme polític.

En el segon gran bloc de l’obra, el monument en l’urbanisme de la segona meitat del segle XIX [141-278], Ganau entra de ple en la presentació dels corrents del pensament sobre conservació i restauració de monuments al segle XIX i, sobretot, dels dos