pols entre els quals es va moure la polémica: l’escola restauracionista francesa encapçalada per Eugène Viollet-le-Duc i l’alternativa sorgida al Regne Unit de la mà de John Ruskin i de William Morris. Curiosament, malgrat que “la proposta de Ruskin suposava, de fet, un atac frontal exprés a l’afició de restaurar els monuments antics, tan estesa en l’Anglaterra victoriana, però també contra les restauracions de les catedrals franceses de Reims, Amiens, Rouen, Chartres i París efectuades per Viollet-le-Duc i la seva escola” [153], no sembla pas que els dos personatges arribessin a trobar-se ni a tractar-se per correspondència.

L’àmplia repassada d’aquells corrents es clou amb un balanç sobre la seva incidència a Catalunya. “Ha existit una certa tendència en la historiografia de l’art a observar una important influència dels plantejaments ruskinians en el mateix cor del moviment modernista català”, [141] com si el restauracionisme no hagués tingut manifestacions d’interès. Nogensmenys, a través d’Elies Rogent, Ganau documenta una línia de difusió d’aquest corrent a partir de Viollet-le-Duc i fins a l’arquitectura catalana de finals del segle XIX. En la restauració de Ripoll es palpa l’historicisme positivista. Rogent fins i tot trobà el model perfecte, Sant

Jaume de Frontanyà, per a “reproduir la forma primigènia d’algunes de les parts arruïnades del monestir.” [157]

En l’entorn urbà, l’enderrocament de convents i de muralles, per un cantó, i l’enaltiment de les catedrals, per altre, són considerats per Ganau com els elements essencials de la construcció de l’espai simbòlic de la ciutat burgesa. Les actuacions de enllustrament de les catedrals provenien, “en primer lloc, de l’aprofundiment de lligams que, com hem vist, a partir de l’experiència revolucionària de 1868 s’havia produït entre l’Església i la burgesia i els intel•lectuals conservadors catalans. En segon lloc hi havia la necessitat que tenia la ciutat burgesa de cercar una fita identificadora, un símbol de la seva riquesa i creixement que, al mateix temps, la connectés amb el propi passat” [200]. I segueix més endavant: “al llarg de tota la història, les classes dominants han anat canviant. Però els espais simbòlics presenten, per contra, una llarga permanència. Sempre que ha canviat la classe hegemònica d’un territori, ha imposat l’espai representatiu del seu poder en el mateix lloc on el detentava el grup social substituït [de mesquites a esglésies, de fòrums a mercats, etc.] Durant el segle XIX les classes socials ascendents també van utilitzar els monuments del centre