El fons de la qüestió que examina aquest llibre del professor Joan Ganau és l’evolució de la pugna entre restauracionistes i conservacionistes en l’arquitectura i l’urbanisme català contemporani. Sobta molt que uns ‘inicis’ puguin ser tan dilatats: gairebé un segle! El desenvolupament del llibre, però, ho justifica plenament. Després d’examinar acuradament els anants i vinents entre aquelles dues actituds envers les edificacions i les trames urbanes heretades del passat, entre la idealització de l’estil i la perpetuació de la singularitat, la segona resulta guanyadora sobre la primera. No es limita a la presentació del desplegament d’aquelles línies de pensament contraposades sinó que també malda per aclarir l’impacte social que varen suposar en el seu temps. És un repàs magnífic i una aportació de primer ordre per a entendre les tendències presents, entestades en la rehabilitació del monument, com una variant del conservacionisme triomfant fa seixanta anys i escaig. És per tot això que mereix una resum prou dilatat.

La data de creació de les Comissions Provincials encarregades en vetllar per la integritat artística dels edificis eclesiàstics desamortitzats de feia poc fa de punt de partida. Era l’any 1844. Les intervencions de

l’Estat liberal per salvar el patrimoni cultural intervingut a l’Església i als Comuns de la ruïna i de la desaparició pura i simple no era pas contradictòria amb la seva venda precipitada, sense cap garantia de preservació per part de l’adquirent. Ganau troba l’explicació en els corrents del pensament coetani. Així, la legislació conservacionista era una mesura en la qual “cal veure-hi la nova sensibilitat sorgida amb el romanticisme de creixent valoració de la història, de les restes d’un passat nacional que calia recuperar i conservar, i d’admiració per l’arquitectura medieval” [28]. El primer gran bloc dels quatre que composen el llibre s’esmerça a detallar aquestes actituds en el marc de la Catalunya del dinou: a recuperació del passat nacional i els monuments [pp. 25-140]

Les Comissions Provincials creades el 1844, i perllongades per més d’un segle, tenien un pes molt limitat: eren “òrgans merament consultius” i d’”administració honorària”. Així doncs, i “com era d’esperar, el patriotisme dels seus membres, l’única garantia pública per a la preservació del patrimoni monumental, aviat començaria a flaquejar” [31]. Patien d’una “complexitat burocràtica” que creava lentituds fatals: sovint hom se saltava el conducte oficial per