de la ciutat per a manifestar la seva hegemonia política i social” [201-202]. El cas de la nova façana de la seu barcelonina és exemplar. Ganau li dedica, justament, un gruix de planes prou considerable.

Altra cosa era la reordenació de la vialitat i les perspectives visuals focalitzades, potser, devers la mateixa catedral de la ciutat vella. “El capital financer català no comptava amb els recursos de què havia disposat l’artífex del París vuitcentista i en el fons de tot el problema cal contemplar la incapacitat de la burgesia catalana de finals de segle –el poder econòmic de la qual s’havia fonamentat, en bona part, sobre les rendes urbanes—“[259] per tirar la reforma endavant.

Ganau dedica el tercer bloc de capítols, la consolidació noucentista [279-404], a repassar les aportacions teòriques i pràctiques en el marc de la polèmica entre conservació i restauració a diversos països europeus durant el segle XIX. Era inevitable rememorar la picabaralla: l’oposició entre l’ideal de la unitat d’estil defensat per Viollet-le-Duc i la conservació del monument tal i com la història ens l’ha llegat, amb les obres que calguin per a la seva sustentació, proposada per Ruskin. I ho fa sense caure en maniqueismes mediàtics, de bons i dolents.

Així, també queda documentat del tot com, una volta superat el neoclassicisme academicista del primer terç de segle, s’imposà la restauració per bé que, a poc a poc, la conservació anà guanyant punts. Recordem, de passada, que aquesta darrera modalitat d’actuació era molt més barata que no pas la restauració estilística del monument. La por dels agents dominants del mercat urbà envers l’extremisme conservacionista de William Morris, amarat de transcendències socialitzants, potser va impedir el triomf complet de la conservació.

La polèmica no es pot pas resumir a un enfrontament entre Anglaterra i França. Hi hagueren conservacionistes a França com hi hagueren restauradors sense miraments a Anglaterra. Ganau, a més, s’estén sobre el tema amb les aportacions dels arquitectes italians Camillo Boito, molt influït per l’obra de Carlo Cattaneo com ho serien tants intel•lectuals italians, entre els quals els geògrafs, i de Gustavo Giorannoni. O bé en els treballs de Sitte i de Riegl a Alemanya i a Àustria. L’autor ofereix una classificació molt primmirada de les aportacions del pensament conservacionista d’aquests autors.

Finalment, l’autor dóna àmplia referència de la disseminació de les dues postures en l’àmbit