simple traducció econòmica de la implantació del sistema capitalista en el món no capitalista. Cada volta hi ha més consciència de la enorme rellevància que varen tenir els valors culturals, les actituds morals i els plantejaments ideològics de determinats individus i grups socials el procés imperial. La geografia era vista com una disciplina pràctica i popular ensems. Relacionada com estava amb el món dels viatges, l'exploració, l'aventura o la fotografia, se la considerava també com una forma excelsa de penetració cultural i de promoció de xauvinisme imperial. En aquest sentit, cada vegada en sabem més sobre la dimensió social del coneixement geogràfic en aquells moments tan crucials. Comencen a sortir perspectives geogràfiques crítiques prou interessants sobre l'exploració de les formes a través de les quals determinades relacions socials generen geografies específiques. En efecte, la reconsideració de les relacions entre geografia i colonialisme des d'una perspectiva crítica, contextual i desacomplexada és novella, per bé que sembla que ho ha fet amb fogots. És el nostre desig col•laborar amb l'obra present a aquesta tan necessària renovació teòrica i temàtica.

El nostre àmbit d'estudi, el nostre petit 'laboratori d'anàlisi' és el territori que va formar part del protectorat espanyol de Marroc entre 1912 i 1956, any que aquest país assoleix la independència. Se'ns afigura com

un territori d'un interès excepcional i una experiència històrica d'una enorme rellevància. En només 20.000 km2, en unes terres en bona part aspres, abruptes, muntanyoses i més aviat pobres en recursos naturals, va tenir lloc una de les darreres i més polèmiques aventures colonials espanyoles. En efecte, encetat el segle present i poc després del desastre colonial de 1898 (pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines), la 'qüestió marroquina' es va convertir en un dels pals de paller fonamentals de la política exterior espanyola i en un dels temes de debat intern més controvertits, tant en els àmbits polítics com en allò que avui en diríem la societat civil. Sigui com sigui, el cert és que Espanya va ser present al nord del Marroc, sota la figura jurídica del protectorat, durant més de quaranta anys i fins a dates tan recents com perquè l'empremta d'aquella experiència encara sigui viva en la memòria dels seus habitants i les seves petges hagin restat fixades en el paisatge, en especial de l'urbà, de manera prou clara. No cal dubtar de que el colonialisme espanyol al Marroc no es pot comparar amb el francès, ni per l'abismal diferència en l'extensió dels territoris controlats per una i altre metròpoli, ni pels recursos financers i humans emprats en ambdós casos, ni pel paper que els dos països varen jugar en el concert de les nacions amb interessos colonials. Fet i fet, el cert és que Espanya va ser allí, que va exercir de (petita) potència colonial i que tot això,