A mesura que s'escolen els anys, s'observa un major interès per estudiar a fons les relacions entre la geografia i el colonialisme europeu en el període que va des del darrer quart de segle dinou fins a la Segona Guerra Mundial. Pensant-ho bé, no podia pas ser d'altra manera, i no només perquè va ser precisament llavors quan el coneixement geogràfic va institucionalitzar-se en la majoria dels països europeus, sinó perquè aquell va ser un període fonamental, en molts sentits, en la construcció de la modernitat. Va ser una època de transformacions socials, polítiques, econòmiques i culturals d'abast radical la qual cosa ofereix una oportunitat excel3lent als geògrafs per a (re)considerar el paper de la seva disciplina en els diversos projectes de la modernitat.

Tradicionalment, les relacions entre la geografia i el colonialisme han estat considerades de forma força restrictiva. En realitat, durant moltes dècades, els estudis publicats sobre el tema han tingut un caràcter purament descriptiu i referit quasi exclusivament als processos de descoberta, exploració i adquisició de territoris nous. Ara bé, en els darrers trenta anys i fins ben entrada la dècada dels anys noranta, degut en part a la influència en la geografia universitària de les perspectives radical i

marxista, s'ha avançat en una nova direcció: la que posa l'èmfasi en la utilitat i la idoneïtat de la geografia en els processos d'adquisició territorial i explotació econòmica de l'imperialisme. Certament, aquesta és una perspectiva rellevant, la qual ha donat uns resultats molt interessants i que posa de relleu la coincidència entre el naixement de la geografia moderna i l’aparició d'una nova fase de l'imperialisme capitalista. En efecte, no hi ha cap dubte de què el coneixement geogràfic es va erigir com una de les claus dels poder imperial i en una eina fonamental de l'expansió colonial.

Tot això és prou interessant, però l'èmfasi gairebé exclusiu en aquesta darrera interpretació ha deixat de costat aspectes molt significatius d'allò que podríem anomenar com a 'cultura de l'imperialisme', aspectes que també tenen, sens dubte, la seva corresponent i molt rica lectura geogràfica. Sota els efectes de la influència, no pas exclusiva malgrat que remarcable, de les denominades teories postcolonials, durant els darrers anys estem assistint, per fi, a un renovat impuls d'aquests aspectes, impuls degut fonamentalment a un canvi de concepció del mateix imperialisme, el qual des d'ara comença a ser contemplat com un fenomen molt més complex que no pas la