demanda creixent" de béns de consum, "la qual cosa, juntament amb les indústries bàsiques, afavoreix l'expansió de la riquesa general de la comunitat"; (3) les administracions locals de les contrades industrials obtenen una major recaptació en impostos i, per tant, "adquireixen una major quota de poder polític"; (4) aquest ascens del pes de les administracions locals "contribueix a millorar infraestructures i equipaments"; i (5) "l'existència de bones infraestructures, indústries auxiliars, de mà d'obra especialitzada, etc., impulsa la localització de noves activitats i a continuar el desenvolupament econòmic".

Els apartats de la ponència no segueixen pas aquest esquema fil per randa. Hauria estat fora de lloc. En essència, es repassa la distribució desigual de la indústria tèxtil segons estadístiques diverses així com de l'orientació de les xarxes de carreteres i de ferrocarrils esteses durant el segle XIX. Per acabar, i com a conclusió de l'anàlisi d'aquells dos topants del model, Oliveras proposa una interessant classificació de comarques, les unitats d'ubicació de la ponència, en sis grups [mapa de la p. 143, i text a la mateixa i següent] que sintetitza la formació a Catalunya d'uns "espais diferenciats i amb importants desequilibris entre ells" en relació amb les tendències de localització industrial al llarg del segle XIX.

Francesc Nadal i Piqué remata l'estudi de l'evolució de la xarxa urbana de Catalunya en base a les comparacions sincròniques i diacròniques sobre el rànquing de població dels municipis. La seva anàlisi va en la direcció de comparar la xarxa administrativa i la xarxa urbana a la Catalunya del segle XIX (p. 148- 167). La qüestió que planteja és prou interessant per a ser comprovada amb números en mà. És aquesta: els pobles i les ciutats que varen aconseguir una capitalitat de província, i/o de partit judicial durant el segon terç del XIX, se'n beneficiaren prou com per ascendir en la jerarquia urbana en detriment dels que no hi reeixiren? De l'examen de les dades demogràfiques, Nadal en conclou que les flamants capitals de província s'imposen, demogràficament parlant, a les possibles competidores a la mateixa província al llarg del XIX. Així mateix, d'acord amb les tendències demogràfiques que detalla entre els anys 1842 i 1900, Nadal considera que les capitalitats judiciàries també beneficiaren a les ciutats i viles receptores. Naturalment, hi ha excepcions. Però venen a confirmar la regla.

La darrera part de la ponència, pàgina i mitja, la consagra a la divisió municipal del Pla de Barcelona i els seus efectes en la jerarquia urbana. La transcendència que dóna l'autor als efectes derivats dels canvis en el