En els rengles finals, s'aventura a manifestar que l'any 1977, "semblava que la solució del tema de l'organització territorial estava a tocar de dits. (...) El decurs de la transició, els pactes constitucional i estatutari, i sobretot els avatars polítics posteriors que varen culminar amb les lleis d'organització territorial de 1987, varen fer impossible l'acompliment d'aquestes aspiracions. Però aquesta ja és una altra història" (p. 192) ...i una altra política?

El professor Joan Vilagrasa clou la tanda de ponències amb la consolidació del sistema urbà i dels desequilibris territorials (1900-1977) (pp. 193-219). Eludint el que hauria estat un to fàcil (i infinitament arriscat) de final de trajecte, Vilagrasa exposa unes consideracions qualitatives, des de terra ferma estant, molt pertinents sobre l'estructura que havia estat objecte d'estudi de la jornada. Parada i fonda. Ja era ben bé l'hora que algú s'encarés amb el tema recurrent: de què parlem quan ens referim a la xarxa urbana? es pregunta Vilagrasa. De la concentració de la població en uns punts privilegiats del territori o bé de l'àmbit funcional, dels equipaments i de les

infrastructures? La segona conclusió es referent a la noció de 'desequilibri territorial'. Indicadors demogràfics o de nivell de renda? I finalment, ...es pot acotar entre 1900 i 1975 el procés d'urbanització català? O és només el de l'explosió del fenomen? Amb això, Vilagrasa plateja diverses dicotomies que es mantindran en el desenvolupament de la ponència: "la dicotomia entre xarxa de poblament i xarxa funcional, la dicotomia entre desequilibri segons l'indicador demogràfic en vers el desequilibri en relació a l'estructura funcional, i la dicotomia entre situació específica d'una època (1900-1975) i procés on aquesta s'emmarca" (p. 194)

Una volta repassades les principals aportacions bibliogràfiques, i val a dir que ben generosament, Vilagrasa apunta com a conclusió a la primera dicotomia: "la formació de la moderna xarxa de ciutats a Catalunya pot interpretar-se com a balanç i equilibri entre dues tendències territorials diferents" (p. 217): la de llarg termini, de l'edat mitjana en endavant, amb la malla de ciutats relativament cohesionada amb el territori i la preeminencia accelerada del paper de Barcelona en el conjunt. Per a la segona dicotomia, la