<<< retrocedir  Aquí, l’agrupació intermunicipal s’imposa als municipis. A banda i banda dels Pirineus, l’establiment de mancomunitats obeeix doncs a temporalitats i models molt diferents, tot i que els objectius són idèntics: les economies d’escala i la millora del servei als ciutadans. A partir d’una anàlisi comparada de les condicions d’emergència d’aquests espais de cooperació obligats o voluntaris, la comunicació es proposa contribuir al debat sobre les recomposicions territorials en curs de part i d’altra dels Pirineus. [Resum de la comunicant]

Josep Oliveras Samitier (Universitat Rovira i Virgili): Interessos locals i territori en la creació de les noves vegueries a Catalunya.

En aquesta comunicació es pretén mostrar com en el moment de plantejar-se una nova organització territorial administrativa per part del Govern de la Generalitat de Catalunya, apareixen tota una sèrie de reivindicacions territorials encapçalades per ciutats que aspiren a esdevenir pols administratius i de decisions que afectin a un territori que més o menys consideren que forma part de la seva àrea natural d’influència. Les raons que motiven la reivindicació estan relacionades amb els sentiments que hi ha sobre el territori i en la seva cultura material i immaterial.

El passat concentrat en la Història, i també la Geografia, és utilitzat com a element clau per remarcar trets distintius i diferencials sobre els quals bastir la necessitat de formar una unitat territorial administrativa, la vegueria, o de ser-ne capital.

En el cas de les ciutats, és interessant d’analitzar la plataforma formada a Vilafranca del Penedès per reivindicar la formació de la vegueria del Penedès, cosa que ha significat la recerca d’aliats territorials i basar la reivindicació en fets històrics (Vilafranca havia estat capital de vegueria abans del 1714), i en altres elements com la reivindicació del paisatge vitivinícola i la necessitat de diferenciar-se i allunyar-se dels fenòmens d’urbanització-industrialització que pressionen des de la veïna regió metropolitana de Barcelona.

A d’altres llocs hi ha pugnes per la capitalitat de la vegueria, amb els casos més remarcables de Tarragona i Reus; Vic i Manresa; o Tortosa i Amposta. En les reivindicacions de capitalitat es fa referència a elements geogràfics, però apareixen igualment elements històrics que es poden allunyar al temps dels romans o a les lluites de poder medievals.

Les anteriors raons amaguen de fet altres elements que els dirigents locals coneixen bé, i es que en època de desindustrialització tenir centres de decisió políticoadministrativa i equipaments de nivell superior són fonamentals per mantenir una àrea d’influència captiva i aconseguir inversions públiques i privades. [Resum del comunicant]

Guillaume Vergnaud (Casa de Velázquez – EHEHI): En quête de territoires locaux intermédiaires: l’expérience des Pays en Rhône – Alpes et des comarques en Catalogne.

Des de fa una vintena d’anys, els processos de recomposicions territorials avancen a banda i banda dels Pirineus, entre els quals la creació de territoris intermediaris, a escala local, constitueix un element important. Entre aquests, els Pays, a França, i les comarques, a Espanya, són més particularment l’objecte d’aquesta comunicació. Entre commune/municipi i département/província, aquests territoris intenten completar un hiatus en l’organització territorial, i participen de la seva racionalització en front de la fragmentació municipal. Però també pretenen contribuir al desenvolupament de nous modes d’actuació territorial, afavorint enfocaments integrats i funcionaments menys verticals i més horitzontals. En els seus contextos històrics i estatals propis, Roine-Alps i Catalunya han estat de les primeres regions a desenvolupar, de manera original, aquest tipus de territori intermediari. Tot i que les comarques catalanes no són l’equivalent exacte dels Pays roinealpins, es tracta de dos exemples de territoris locals intermediaris, l’anàlisi comparada dels quals pot contribuir a la comprensió de les recomposicions territorials actuals.

Aquesta comunicació s’interessarà pel caràcter intermediari i interrogarà el tipus d’intermediatesa que caracteritza aquests nous espais locals. En efecte, Pays i comarques es poden descriure com intermediaris per diverses raons: escala i nivells de decisió; pes demogràfic i econòmic; tipus d’estructures i de lògiques d’actuacions. Això no obstant, aquests nous territoris han trobat el seu lloc en els sistemes d’administració territorial? I juguen un paper de relacionar –en intern i en extern–espais, territoris, actors, escales, participant així de l’emergència de noves pràctiques en la gestió territorial?

Demostrarem que, al contrari, en la delicada creació de Pays i comarques el seu caràcter intermediari pot revelar-se com un límit o feblesa. Tant, o més, que per la construcció de dinàmiques noves i integrades, la intermediatesa d’aquests nous territoris sembla traduir-se per una doble neutralització: d’una part, al si dels Pays i comarques, una neutralització de projectes i/o de representacions antagonistes que emanen de nivells superiors i inferiors; d’altra part, al si dels sistemes d’administració territorial en el seu conjunt, una neutralització d’aquests mateixos nous territoris, que s’esforcen per imposar-se com a espais de referència de l’actuació territorial. [Resum del comunicant]

	Les transformacions territorials a banda i banda dels Pirineus : sessió inaugural   Organització territorial: divisions i recomposicions Governança : canvis i resistències Dinàmiques i construccions transfrontereres Cultures i temporalitats de la construcció territorial