El segon taller del col·loqui, dedicat al tema Governança: canvis i resistències, es va veure afectat ben poc pel col·lapse de les comunicacions aèries europees. Tanmateix, va ser una contrarietat no poder escoltar la de Valerià Paül (Universidade de Santiago de Compostela) sobre Desenvolupament territorial i governança dels espais oberts a Catalunya i a Galícia. De ben segur que ens hauria il·lustrat a gratcient sobre una temàtica ben poc treballada. La resta dels comunicants convocats van haver de fer mans i mànigues per a encabir tot allò que portaven al pap per dir en el temps, necessàriament limitat, que disposaven. Així, i successivament, durant la tarda de dilluns dia 19 van intervenir Laia Mojica, Frédéric Tésson, Mariona Tomàs, Emmanuelle Bonerandi-Richard, i Josep Antoni Báguena. Des de la seva responsabilitat de moderador del taller, Stéphane Michonneau (Casa de Velázquez – EHEHI) va saber posar fre a la comprensible loquacitat dels oradors i oradores. [Pau Alegre]

Laia Mojica i Jordi Martí-Henneberg (Universitat de Lleida): La formació de la xarxa ferroviària a l'espai França-Península Ibèrica (1850-2010) i la seva implicació en l'accessibilitat de les àrees urbanes.

El ferrocarril ha constituït un factor decisiu en els processos de modernització, industrialització i distribució territorial de la població. Per aquest motiu, es considera important la seva anàlisi històrica. En concret, aquí es presenta l’estudi conjunt de l’evolució de la xarxa de ferrocarrils i del creixement urbà per tal d’interpretar la complexa relació entre ambdós fenòmens. Es posa especial èmfasi en la dinàmica de les desigualtats territorials i en la jerarquia urbana de la Península Ibèrica i França, des de l’establiment de les primeres xarxes estructurades a mitjan segle XIX fins a l’actualitat. Per dur a terme aquesta anàlisi es conjuguen dades de població urbana, provinents dels censos decennals de cada país, i referents a les línies de ferrocarril. Aquestes dades han estat analitzades estadísticament i incorporades a un sistema d’informació geogràfica (GIS). [Resum dels comunicants]

Emmanuelle Bonerandi-Richard (École Normale Superieure de Lyon): Les territoires de la pauvreté en France: délimiter, mesurer, agir.

La inflació territorial, constatada des de fa diverses dècades a França, ha colonitzat àmpliament un bon nombre d’àmbits de l’actuació pública i de la vida quotidiana. L’acció social, un dels objectius de la qual constitueix la lluita contra la pobresa i la precarietat, no ha romàs enrere en aquest procés de conjunt. Pensada com una preocupació d’equitat nacional, progressivament s’ha territorialitzat, al voltant de l’actor pivot departamental. Històricament instituït com a actor de l’acció social, el departament ha vist com se li reforçaven les competències, i n’augmentaven les despeses, des de la llei del 13 d’agost del 2004, relativa a les llibertats i responsabilitats locals. Al departament s’afegeixen els territoris locals, nivells d’expressió privilegiada de les disparitats socioespacials i els reptes de cohesió social. Les mancomunitats esdevenen actors emergents de l’actuació social, encarregades de contemporitzar amb les intervencions municipals a vegades més antigues. L’actuació social ha entrat a l’era de la complexitat territorial.

La territorialització de l’actuació social ha modificat profundament les seves modalitats d’intervenció. En primer lloc, qüestiona l’articulació entre el manteniment d’una lògica nacional de tractament universal de les situacions de pobresa i de precarietat (en particular mitjançant l’accés als mínims socials sobre el conjunt del territori nacional) i una lògica de territorialització de proximitat, que pot crear desigualtats de tractament, a nivell dels individus i dels territoris. Interroga així les disparitats departamentals entre departaments rics i pobres.

 
 
 
 
 
A la mesa, d'esquerra a dreta: L. Mojica, M. Tomàs, S. Michonneau i F. Tésson; fotografia de P. Alegre (SCG).

Els departaments han estat al centre d’aquesta reforma territorial. En concret, han creat circumscripcions d’actuació social i establert documents d’actuacions programàtiques (entre les quals el Programa Departamental d’Inserció). En quina mesura i amb quines formes el territori ha esdevingut una eina d’intervenció de l’actuació social descentralitzada?

La lluita contra la pobresa i la precarietat necessita intervencions en un encavalcament de camps de competències (ocupació, formació, habitatge, mobilitat, salut, etc.). Els departaments han de contemporitzar amb nombrosos nivells d’actuació instituïts (administració central i desconcentrada, regions, mancomunitats i municipis) als quals s’afegeixen els organismes de gestió dels mínims socials, els de delegació de serveis, els actors associatius i els públics implicats. El conjunt d’aquests nivells elabora estratègies d’intervenció recolzades en territoris de competències, mitjançant polítiques contractuals basades en territoris de proximitat. Com poden els geògrafs copsar aquestes construccions emergents que prenen cos als territoris, a vegades s’hi adapten i d’altres s’hi sobreposen? Quin paper d’expert poden jugar-hi?

La territorialització de l’actuació social s’inscriu finalment en un context global d’avaluació de les polítiques públiques. Més enllà de la cerca simplista de l’òptim territorial per a resoldre el problema (reduir la pobresa i la precarietat), la territorialització suscita la qüestió de la preeminència d’alguns territoris en la construcció social i política de la lluita contra la pobresa i la precarietat, a costa d’una apreciació en termes de trajectòries dels individus. Pensem aquí en la supremacia de la il•luminació política i mediàtica sobre els territoris de la política de la ciutat que amaga una apreciació plena i sencera de les formes i lògiques espacials de la pobresa i les actuacions territorials a aplicar per a combatre-la.   seguir >>>