L’efecte de les cendres de l’Eyjafjallajökull es va deixar sentir amb força ja al primer taller del Col·loqui, celebrat el matí del dilluns 19 d’abril, el qual va versar sobre Organització territorial: divisions i recomposicions. En efecte, dels sis participants previstos només la meitat van poder fer cap a la sala Pere i Joan Coromines de l’Institut d’Estudis Catalans per prendre la paraula en el col·loqui. Román Rodríguez (Univesidade de Santiago de Compostela) va restar a Sant Jaume de Galícia i Martin Vanier (Université Grenoble I) sota l’empara de la Grande Chartreuse. D’altra banda, Joan Romero (Universitat de València) no va poder assistir al taller a causa de circumstàncies familiars greus, les quals ens alegra saber que són en via de superació franca i positiva. A resultes d’aquestes absències obligades, els tres altres comunicants compromesos, Sylvie Clarimont, Guillaume Vergnaud i Josep Oliveras van poder estirar considerablement les intervencions respectives. El professor Jesús Burgueño (Universitat de Lleida) va vetllar pel bon ordre de la sessió i va moderar l’animada discussió subsegüent. [Pau Alegre]

A la mesa, d'esquerra a dreta: S. Clarimont, G. Vergnaud, J.Oliveras i J. Burgueño; fotografia de P. Alegre (SCG).

Sylvie Clarimont (Université de Pau et des Pays de l’Adour): Les recompositions territoriales de part et autre des Pyrénées: comarcas et intercommunalité. (*)

El projecte de reforma territorial actualment en discussió a França, reprèn un debat ja antic sobre la pertinença de la divisió administrativa del territori. Sovint es deplora la fragmentació de les estructures de base, la complexitat del mapa de les mancomunitats, la inadaptació dels departaments i regions, considerats massa exigus, a les noves exigències de la construcció europea i de la competitivitat dels territoris. Després del fracàs de la llei de 1971 relativa a les fusions i agrupacions de municipis, l’Estat ha intentat posar remei a l’atomització territorial per d’altres maneres: les lleis de 1992 i 1999 fomenten l’aplicació d’estructures intermunicipals assumint diverses competències en lloc dels municipis; la LOADDT de 1999 reforça el dispositiu de creació d’aquests “pays”, ara com ara discutits. Aquestes diferents fórmules de lliure associació de municipis units per una comunitat d’interessos o de problemes han conegut un èxit tal que són escassos ara els municipis que no s’han integrat en cap estructura intermunicipal. Aquestes

agrupacions naixen d’una iniciativa local, com a espais de cooperació lliurement consentida. L’Estat suggereix, impulsa una dinàmica però no imposa, almenys en principi, la integració en una mancomunitat.

Ara bé, si, a França, la pedagogia de la incitació tova sembla triomfar, a Espanya, els poders públics, confrontats també al problema de l’atomització de l’entramat municipal, han optat per una resposta diferent. A l’altra banda dels Pirineus, ja no és l’Estat sinó les regions les que assumeixen la refosa de l’administració local. A Aragó, la creació recent d’estructures intermunicipals (les comarques) s’ha acompanyat de la devolució de competències del nivell regional al local. Aquest doble procés ha de permetre un exercici renovat de democràcia apropant el ciutadà a la cosa pública i afavorir l’accés de tots als serveis públics. La tria de la creació de comarques, el seu estatut, la seva delimitació i fins i tot la seva denominació són competència del Parlament regional.  seguir >>>