El paisatge de les transformacions territorials: en la panoràmica des del castell de Subirats vers Montserrat, amb la plana vinyatera i la magnífica Torre-ramona, hom ha instal•lat un immens complex industrial. Fotografia de Valerià Paül (abril del 2005).
 
 
 

[...retrocedir]   L’Enric Mendizàbal continuà el seu relat parlant dels vincles entre geografia humana i estudis de paisatge. Féu aleshores referència a cinc menes de “sensibilitats geogràfiques clàssiques” –en podríem dir– que, abans de la guerra civil, s’haurien atansat de diferents formes a la qüestió paisatgística:
(i) Els geògrafs excursionistes, que exemplificà amb imatges de l’Enciclopèdia de l’excursionisme escrita per Josep Iglésies el 1964.
(ii) L’obra de naturalistes com Jaume Almera, Norbert Font i Sagué o Marcel Chevalier –aquest darrer, com és sabut, amb un llibre significativament titulat El paisatge de Catalunya, aparegut el 1928 i (sortosament) reeditat per la SCG el 2004, amb un pròleg, per cert, del propi Enric Mendizàbal.
(iii) Les monografies locals, escrites per erudits, molts d’ells mestres d’escola. Seria el cas de Lo Lluçanès, d’en Pelegrí Casades (1897), o de l’obra Tona: descripció històrica i geogràfica, d’Enric Casassas (1935), pare de qui acabaria essent catedràtic de geografia Lluís Casassas.
(iv) Els pedagogs i mestres que es dedicaren a la didàctica de la geografia catalana. A tall d’exemple, la Geografia elemental de Catalunya de Pere Blasi (1922).
(v) Les perspectives geogràfiques crítiques, per exemple les contingudes a les topografies mèdiques o a les obres de Cerdà (tot destacant-ne, a l’efecte, la Monografía estadística de la clase obrera de 1856).
Aquestes cinc «tradicions» haurien convergit en la geografia dels anys trenta i posteriors, que el professor Mendizàbal recorregué mitjançant l’anàlisi de les imatges contingudes en La fesomia geogràfica de Catalunya (de Pau Vila, editada pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya el 1937) i en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos –dirigida per Lluís Solé i Sabarís, el primer volum de la qual aparegué el 1958; d’aquesta segona obra assenyalaria Joan Rebagliato, al debat obert a la fi de la conferència, que els peus de fotografia eren redactats pel propi Solé i Sabarís, amb una marcada intencionalitat geogràfica (i, per tant, ens atrevim a dir, paisatgística); per cert que l’experiència de Rebagliato en el desenvolupament d’aquesta obra apareix en part relatada a l’entrevista que se li féu a aquest geògraf per a Treballs de la Societat Catalana de Geografia l’any 1997.

El nostre conferenciant explicà que aquests tractaments del paisatge, i llurs imatges associades, foren substituïts i/o complementats a partir dels anys setanta per nous autors. La renovada generació aportaria i conformaria el seu propi imaginari fotogràfic: la immigració, la marginació urbana, el creixement urbanístic descontrolat, etc. Tanmateix, no es pot obviar que a Catalunya han seguit prodigant-se les fotografies clàssiques, les quals en certa mesura conviuen amb les imatges paisatgístiques innovadores.

El conferenciant continuà amb la tercera part que, ultra la introducció, havia previst per a la seva intervenció. Començà parlant de la concepció teòrica de l’esquema “geosistema/territori/paisatge” proposat per Georges Bertrand i que aparegué plantejat des d’un punt de vista teòric en el número 50, l’any 2000, de Treballs de la Societat Catalana de Geografia. En el si d’aquesta concepció es troba la seva original proposta d’interpretació cultural dels paisatges catalans, l’autoria de la qual el professor Mendizàbal matisà que comparteix amb l’Albert Pèlachs i el Joan Manuel Soriano, companys del conferenciant a la Universitat Autònoma de Barcelona. L’agosarat esquema de representació dels paisatges del país es pot resumir en una matriu de doble entrada: al capdamunt de les columnes hi situen els elements del model de Bertrand i un conflicte territorial; i cada filera pot ser un sentit perceptiu, associat a una representació. D’aquesta manera, els autors proposen parlar dels paisatges del gust, representats pel vi, en què el geosistema és la vinya, el territori és el vi com a recurs econòmic, el paisatge són les denominacions d’origen i el conflicte territorial pot ser l’enfrontament, regat de tractorades, entre pagesos i grans elaboradors. Una explicació completa d’aquests exemples apareixerà ben aviat en el llibre d’actes del III Col•loqui d’Història del Pensament Geogràfic, amb una contribució a càrrec del conferenciant i dels altres dos autors esmentats.

La idea de relacionar l’esquema de Bertrand amb els cinc sentits, explicà el conferenciant, tenia a veure amb converses mantingudes amb el propi Georges Bertrand i amb les idees presents a l’obra Les cinq sens del filòsof Michel Serres (1985), en què hi ha un capítol dedicat al paisatge. El professor Mendizàbal lamentà que massa sovint només s’utilitza el sentit de la vista per aproximar-se al paisatge i que els altres quatre sentits són, a l’efecte, igualment vàlids. El conferenciant insistí en el fet que treballar els paisatges culturals mitjançant els sentits i l’esquema de Bertrand és una altra forma d’aproximar-se al tema del paisatge, comparable a les perspectives de les “imatges paisatgístiques” de Catalunya explicades en la primera part de la conferència, o en molts dels tractaments del paisatge presents en la llarga història del pensament geogràfic català.

L’autor conclogué que l’estudi del paisatge ha de servir, sobretot, per millorar la qualitat de vida dels territoris i de les comunitats, així com per mantenir-hi la identitat. D’altra banda, es referí a la qüestió del difícil equilibri entre les transformacions territorials i les imatges paisatgístiques heretades: què devien pensar els ibers –es preguntà– quan els romans procediren a construir l’aqüeducte del pont del Diable de Tarragona, de l’impacte d’aquesta estructura a l’entorn? I què en pensem avui, d’aquest canal de conducció d’aigua que el pas del temps ha convertit en patrimoni i en paisatge?

Al debat posterior a la xerrada tothom felicità el conferenciant, tot i que les persones que hi van intervenir notaven a faltar determinades contribucions en la repassada de paisatges catalans (forçosament ràpida) que acabava d’efectuar l’Enric Mendizàbal. Hi sortiren els noms de Hermann Lautensach, Salvador Llobet o Pierre Deffontaines. El conferenciant adduí que havia fet una tria arbitrària d’autors, tot i que crec que no es pot pas dir que el seu discurs fos arbitrari. Ben al contrari. [Valerià Paül]