Vista la mediocritat amb la qual el retratava Lluís Solé l'any 1978, potser no hauria estat estrany pensar que la idea de paisatge del geòleg i geògraf Marcel Chevalier anés pel camí de l'accepció més prosaica del terme. Com la que donava, posem per cas, el Diccionari General de la Llengua Catalana de l'IEC (1932), el Fabra, el d'"aspecte, vista d'un paratge natural". No és pas així. Chevalier vol anar més enllà. En refusar l'ullada banal de l’empassacamins, així com la del turista badoc, precisament com a mostra d'allò que no ha de ser l'estudi del paisatge, estableix que "és, en realitat, l'estudi de la veritable geografia racional que permet de destriar amb l'exactitud i la precisió més grans els atributs pintorescos de les regions visitades, l'encís divers dels diferents aspectes de la naturalesa" [5].

El capítol primer, dedicat a El paisatge en general [5-18], té un to marcadament metodològic a l'encalç de criteris i factors que facilitin la seva classificació i caracterització. M'hi entretindré. És la clau de volta del llibre. Per l'època en la qual va ser escrit, i, com li reconeix el mateix Solé en el text de 1978 reproduït en la introducció d'aquesta edició de Paisatges de Catalunya, "feu un gran

servei a la cultura del país". Afegim que Solé compendiava la transcendència científica de Chevalier amb aquestes paraules: "Es pot dir que clou una època, la de la morfotectònica estructural, interpretadora dels trets del relleu en funció de la resistència diferencial del rocam i de les estructures tectòniques, plecs i falles" [XXVIII]. Si bé li trobava un munt d'errors i el renyava per les llacunes bibliogràfiques, conseqüència, sobretot, de l'aïllament en el qual va viure en el seu exili català, per "no voler matar alemanys", no li estalviava mèrits pel que fa a l'estudi del quaternari i com a dibuixant i cartògraf. Els capítols analítics del llibre acusen aquestes habilitats ben favorablement.

D'antuvi, l'especialització professional de Chevalier, però, es trasllueix en la seva mateixa accepció explícita de paisatge. Ve a ser com una mena d'arxiu de la història natural i humana: "el pas del temps hi és marcat com en un rostre humà; les transformacions successives hi han deixat senyals inesborrables, que hom troba a cada pas de l'arquitectura natural, en les formes i la constitució especial del terreny, en la naturalesa de les espècies vegetals i àdhuc en el conjunt de la coloració que caracteritza