la contrada" [6]. Els elements primordials que concorren en la formació dels paisatges naturals, forma i color, gairebé variables semiològiques de la faç terràqüia, seran objecte d'aclariments atesa la seva importància com a criteris classificadors. En aquest topant, la declaració de principis filosòfica de l'autor no amaga ombra de cap mena: "la forma i el color no són elements vagues que depenen de la sensibilitat de qui els mira, sinó estats que existeixen independentment dels nostres sentits i corresponen a un aspecte físic real degut a unes condicions especials de la naturalesa" [7].

La forma del paisatge no es resumeix en la topografia que presenta. La seva explicació és tan important com la mesura de les diferències altitudinals. "Com les arrugues en un rostre humà, els replecs de la superfície terrestre, que en constitueixen les formes principals, s'hi han fet lentament; però l'esforç ha actuat d'una manera contínua durant milers d'anys" [8] per l'acció dels agents atmosfèrics, les falles, el vulcanisme i els condicionaments dels materials del terreny. Els elements que donen el color natural dels paisatges vénen a ser els mateixos elements "constructors [sic] de la forma": la naturalesa del terreny, el clima, la vegetació així com la combinació dels elements de la forma i del color.

Però, "la forma i el color actuen profundament damunt l'home i influeixen poderosament el seu model de vida i la seva mentalitat" [7]. Declaració endolcida més endavant en afirmar que l'home "s'ha dedicat a atacar la mateixa naturalesa per modificar-la, transformar-la i adaptar-la a les seves necessitats". De manera que com a "conseqüència del desplegament de la seva intel•ligència, han sorgit els paisatges humans, que s'ha superposat als paisatges naturals" [14]. Chevalier destaca l'impacte de la urbanització, dels conreus i de les grans infraestructures en el paisatge humà actual. Tanmateix, insisteix a remarcar, a tall de cloenda del capítol doctrinal, "que el paisatge humà resta subordinat en general a les influències dominadores i rigoroses de la naturalesa que imposa sempre, malgrat tot, les seves lleis ineluctables. El que fa l'home és adaptar-se a la naturalesa més aviat que dominar-la" [17].

Pareu esment en el mapa de la plana 16 que resumeix la classificació dels paisatges naturals de Catalunya exposada per Chevalier en el capítol segon [19-27]. Les categories dels paisatges de Catalunya són sis: muntanyencs, de les grans planes, marítims, volcànics, fluvials i lacustres. A la primera, prou àmplia, li dedica tres capítols: pirinencs, les serres i les velles muntanyes hercinianes [28-66]. Són paisatges que