combinen forma i color, vol dir la interpretació de la història geològica en els seus efectes i en la seva litologia, de manera espectacular. S'hi afegeixen descripcions d'exemples il•lustratius: la vall d'Aran, Andorra, Cerdanya, el Cadí, el Montseny... En contraposició, la categoria dels paisatges de les grans planes rep ben poca atenció [67-86]. Això, però, s'avé amb la declaració programàtica: "el que colpeix d'antuvi en un paisatge és la forma i especialment els trets del relleu. En general pot dir-se que com més accentuats són aquests trets, més agraden. Les grans planes són monòtones, àdhuc quan la vegetació en trenca la uniformitat" [8]. Cal, doncs, creuar-les de pressa.

Fet i fet, el mapa de la plana 16 queda perfectament comentat amb la distribució dels paisatges de planes i muntanyes de Chevalier. S'hi endevina l'"estructura del relleu de Catalunya", tal i com va donar a conèixer Solé Sabarís en el primer volum de la Geografia de Catalunya (1958) de l'editorial AEDOS. Solé en va perfeccionar la nomenclatura i els detalls. Efectivament, l'obra de Chevalier va fer un bon servei.

L'abast estructural dels altres quatre paisatges proposats és molt reduït, tant per la seva localització i superfície com per les formes i els colors que presenten. Caldria considerar-los com a manifestacions

paisatgístiques singulars. Tot i així, l'autor, potser a causa de la seva predilecció pels terrenys neògens i paleògens, els dedica setanta-cinc planes, gairebé la meitat del llibre. Sovint, no pot estar-se de donar elements d'interpretació generals amb caient didàctic evident. Els paisatges litorals, o marítims, es descriuen en dos capítols. L'un per a l'acció del mar sobre les costes de Catalunya; l'altre per als paisatges deltaics i dunars. El següent tracta els paisatges volcànics, el que vol dir la regió d'Olot. La gran qualitat pedagògica de l'autor hi excel•leix. I acaba amb sengles capítols sobre els paisatges fluvials, diguem-ne els efectes de l'acció erosiva dels rius, i els paisatges lacustres: els estanys pirinencs, les llacunes marítimes i l'estany de Banyoles. Compte! Aquest capítol, l'onzè [157-162], no figura a la Taula del llibre de la p. VII.

He reservat l'opinió del professor Solé (1978) sobre El paisatge de Catalunya (1928), prou expressiva, per a tancar la notícia d'aquesta obra reeditada ara per la nostra Societat, la qual també va ser de Chevalier: "és la més reeixida. En redactar aquestes línies l'he rellegit amb gust i amb el sentit crític afinat pels anys puc afirmar sense vacil•lació que, a part de petites manques de documentació, és una obra ben acabada, de lectura agradable àdhuc als no iniciats i", reiterem, "fa un gran servei a la cultura del país". [pau alegre, gener de 2005]