1937  PUNT I SEGUIT  1977
 
 
      "Quan maldem per establir
      un nou ordre social, una
      economia més justa..."
 
      Pau VILA, juny de 1937
 
 

Qui vulgui resseguir l’afany d’En Pau Vila per aplicar els seus coneixements i la seva experiència a l’esforç col·lectiu durant la guerra, podrà trobar-ne les pistes a la bibliografia que Montserrat Galera publicà a la Miscel·lània amb què la Societat Catalana de Geografia homenatjà el seu fundador el 1971, quan ell encetava la norantena d’anys. L’acolliment dels refugiats, la “batalla de l’ou”, el proveïment de carbó, la nova divisió territorial, els canvis de noms dels pobles i

Contrastant amb tot això, a La fesomia geogràfica de Catalunya, editada per l’octubre del 37 i dedicada als homes que lluitaven al front, ni la guerra ni la revolució no hi havia deixat rastre. I no és pas que guerra i revolució no haguessin marcat l’espai català amb tot de transformacions esperançades, de vegades dramàtiques, finalment efímeres: extinció de la masoveria i de la parceria arreu, col·lectius agraris en algunes bandes, col·lectivització de les indústries, municipalització del sòl urbà, economia de guerra, nova divisió territorial, desplaçaments de població,... ¿La Gènesi d’aquest opuscle, que té les arrels en un “Bosquejo geográfico de Cataluña” aparegut a Mundo Gráfico de Madrid, i en una Esquisse géographique de la Catalogne, versió ciclostilada per a un viatge d’estudis de l’Institut de Geografia de Grenoble, tot de l’any de pau de 1933, n’és l’explicació suficient? Ho explica el desig de no incórrer en interpretacions precipitades i

viles, les “possibilitats econòmiques de la república”... tot de “problemes de l’hora” motiven els papers del nostre autor en aquells anys. I això fins a l’hora postrema: no serà fins el dimarts, 31 de gener de 1939, que, tal com relata vívidament Rovira i Virgili a Els darrers dies de la Catalunya republicana, Vila traspassarà el cordó de soldats senegalesos que al Portús materialitzaven en aquells moments la ratlla de França.

encara sense perspectiva? És més un gest d’humana pietat envers els combatents, a qui

"ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
...la terra no sabrà mai mentir"?

Tot plegat, potser.