El resultat aconseguit per Pau Vila en La fesomia geogràfica de Catalunya en fa, a parer meu, un diminut capolavoro geogràfic i pedagògic. Tota l’escola geogràfica a la Vidal de la Blache (present ja en la “fesomia” del títol), tota la correntia cultural del noucentisme català (féu un inventari del lèxic), tota la praxi pedagògica institucionalitzada per la Mancomunitat i represa per la Generalitat, són amagades sota la simplicitat, aparent, de l’opuscle ara reeditat. Una construcció treballada i una llarga reflexió sobre la geografia del país integren les referències al medi natural, les constatacions de sediments deixats per la història, la irrupció de la industrialització, la premonició de l’àrea metropolitana (sota el nom de “vuit català”), en un conjunt harmònic:

      Els ulls sabien
      tot el repòs i l’ordre
      d’una petita pàtria.

És per totes aquestes coses, tal vegada, que, quan l’escola a finals dels anys cinquanta s’escarrassava, impotent, a casa nostra, per capgirar la involució franquista, La fesomia geogràfica de Catalunya hi entrava discretament, dissimulada entre els manuals imperials. I que l’exemplar de la biblioteca de l’oncle enterrat ran del front, a Valdeganga, conserva des de llavors els subratllats tènues fets amb llapis per una mestra de vint anys.

Quan Laia resolgué de republicar aquesta obreta, l’editor resistí qualsevol temptació d’actualitzar-ne el contingut. És la visió, intacta, de la Catalunya d’”abans de la guerra” i són les xifres de població del cens de la Generalitat del 30 d’abril del 1936 allò que ara és posat novament a l’abast del lector. Aquesta era, sens dubte, la decisió correcta i la que conservava a l’obra el seu valor i el seu interès. Només en la part fotogràfica, per raons tècniques, ha calgut recórrer a gravats nous. La tenacitat i la traça de Montserrat Manent han aconseguit de retrobar, de vegades, els clixés originals als arxius; d’altres vegades de substituir-los per clixés fets d’ella, quan el tema permetia d’evitar l’anacronisme. En algun cas, quan això no era possible, l’expertesa del gravador ha aconseguit de reproduir amb prou qualitat la imatge de l’edició original.

L’Àmbit “Ordenació del Territori” del Congrés de Cultura Catalana acordà d’encoratjar aquesta reedició, que és una peça més en la recuperació del patrimoni dels anys trenta en el camp dels estudis territorials. Com les reedicions del Regional Planning de 1932, feta pel Col·legi d’Enginyers, del Pla General d’Obres Públiques – Secció de Camins de 1935, feta per la Diputació de Barcelona, o del volum de 1937 de La divisió territorial de Catalunya, obra del mateix Pau Vila, reimpresa a can Seix i Barral, l’editor originari.

Enric Lluch i Martín
Universitat de Bellaterra