<<< retrocedir  Exiliat el 1939 a Colòmbia, i més tard a Veneçuela, contribuí a organitzar els estudis de Geografia d’aquests països, introduint-hi el mètode regional. A Colòmbia publicava el 1945 la Nueva Geografía de Colombia. El 1946 passà a Veneçuela, on va dirigir el departament de Geografia i Història de l’Instituto Pedagógico de Caracas fins a la seva jubilació, el 1961. En aquesta etapa va dirigir i redactar en bona part una Geografía de Venezuela (1960-1965), i contribuí a la renovació de la formació del professorat.

El seu retorn a Catalunya el 1961 li permeté connectar de nou amb la tasca dels geògrafs que hi treballaven, sobretot l’equip de Lluís Solé Sabarís, amb el qual col·laborà el 1968 en la Geografia de Catalunya: hi va redactar la part dedicada a Barcelona i el Barcelonès, que va ampliar després amb Lluís Casassas, a Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps (1974). En aquesta etapa es va manifestar molt crític amb el desgavell del creixement urbanístic. Els darrers anys foren de reconeixement: 1969, membre numerari de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’IEC; 1971, Orden de Andrés Bello (Veneçuela); el 1976, el Premi

[...més semblances]

d’Honor de les Lletres Catalanes, i Professor Honorari de la Universidad Central de Veneçuela; el 1979, Doctor Honoris Causa per la Universitat Autònoma de Barcelona; i encara, el 1980, la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Barcelona.

Bé que la seva aportació a la renovació pedagògica d’inicis de segle fou notable, Pau Vila ha estat considerat àmpliament l’introductor de la Geografia científica moderna a Catalunya, i també a Colòmbia i Veneçuela, els països que l’acolliren en l’exili. Tanmateix, Vila forma part d’una generació de mestres-geògrafs que veieren en la Geografia una eina per a la renovació escolar. En aquesta línia, Vila fou el sistematitzador del mètode científic, i facilità així l’arraconament de la vella geografia memorística, mancada de tot interès. Va ser en la recerca de noves fórmules per a l’ensenyament com descobrí el valor del mètode geogràfic aportat per l’escola francesa de Geografia regional, en bona part perquè aquest corrent donava un gran paper al coneixement del territori a través de la descoberta directa, és a dir, del treball de camp. Vila va treure un profit extraordinari d’aquests recursos, entroncant-los amb les aspiracions de la societat catalana, en plena dinàmica de modernització i de recuperació cultural i política.  seguir >>>

Aportacions