De fa gairebé deu anys ençà, H. Capel s’ha entossudit en un projecte prou dilatat de reconstrucció històrica del pensament geogràfic a les edats moderna i contemporània. Aquest programa de recerca —del qual Filosofía y ciencia en la geografia contemporánea ha estat un dels primers i més valuós resultat— té un desenvolupament modular; de fet, més que no pas una seqüència cronològica rígida, privilegia temàtiques i moments crucials d’una trajectòria intel·lectual que, d’ençà la “revolució científica” setcentista, ha produït interrogants, explicacions i metodologies, la qual cosa fa possible reconèixer, des de la nostra perspectiva actual, els fonaments de la geografia com a disciplina científica.

Malgrat la diversitat, aquelles temàtiques i aquells moments fan referència sobretot a l’Espanya setcentista, en una anàlisi que, adonem-nos-en, no només no ignora el context europeu sinó que l’assumeix explícitament amb la finalitat de remarcar la peculiaritat hispànica en la seva justa mesura. Així, rere les diverses aportacions publicades a Geocrítica i a altres llocs, entre 1980 i 1985, i tot seguit al desafiament de Geografía y matemáticas en la España del siglo XVIII (1982), aquesta”física sagrada” aporta un suport formidable a la tesi

subjacent en el treball complet de l’autor, és a dir, que el saber és una cognició estructurada teòricament i que aquesta estructuració, tant en geografia com en qualsevol altre domini del saber, no es pot dissociar del factor social, del conglomerat d’ideologies i interessos singulars que empenyen l’esdevenir col·lectiu.

L’exploració de l’autor es redossa ara a considerar els assoliments de la cultura espanyola, en el sis-cents i en el set-cents, bo i confrontant-los amb els corrents acadèmics que han donat lloc o contribuït a determinar els trets físics de la Terra. Es tracta, al capdavall, de l’ideari que serà conegut després com “geomorfologia”, el qual era designat genèricament com “física” o bé “teoria de la Terra” a l’època estudiada per Capel. Tanmateix, com se’n surten per assolir una nova ciència, i per quines vies? La resposta a una qüestió com aquesta, objectiu central de les preocupacions capelianes, és complexa. D’una banda, de fet, l’home modern enterra definitivament els prejudicis tradicionals sobre l’autoritat científica dels clàssics que el Renaixement ja havia començat a erosionar: de Copèrnic a Newton, bo i passant per Galileu i Descartes, es desferma el canvi de llindar que el pensament pot delir-se’n ben legítimament.