Així, qualsevol pregunta esdevé pertinent a la llum de la potència analítica i del rigor que la raó és capaç d’activar. A més a més, la circulació de les idees experimenta aleshores una acceleració extraordinària mercès a la impremta, provocant sinèrgies intel·lectuals, no només desconegudes a la bestreta, sinó impensables. Si és projectat a l’horitzó específicament geogràfic, aquest condicionament favorable per a l’avenç de les ciències encara és més incisiu. En efecte, la curiositat i l’esperit d’observació dels navegants i dels exploradors, dels soldats i dels missioners, dels comerciants i dels funcionaris que solquen les mars i organitzen les terres d’un món esdevingut unitari sota la guia de l’eurocentrisme triomfant, acumulen una massa impressionant de dades empíriques. Així i tot, la reflexió geomorfològica es protegeix dels excessos especulatius, constreta com està a confrontar-los amb fets concrets que a cada moment poden assumir carta de “prova” o “contraprova” a l’esguard d’una o altra tesi.

Tanmateix, del sis-cents, i fins al segle de la Il·lustració a Europa, i a Espanya en especial, resta encara per deslligar el gran nus relatiu a l’autonomia del pensament científic del religiós. S’esdevenia que l’enteixinat de la raó, malgrat ésser estimulada a poc a poc per la varietat i la consistència dels materials observats, restava ancorat en uns fonaments teològics que no s’avenien amb els desenvolupaments. Existeix per tant una relació jeràrquica entre metafísica i ciència a causa de la qual les explicacions científiques no podien ultrapassar l’àmbit de la compatibilitat amb els ensenyaments religiosos: és aquesta la raó per la qual no es parla senzillament de “física” o de “teoria”, sinó de “física sagrada” o de “teoria sagrada”. Però, la conformitat de les interpretacions fonamentades en les dades enregistrades a les Sagrades Escriptures, no és evident ni fàcil de comprovar, com sigui que la Bíblia mateixa ha estat i és objecte d’”interpretacions”, ja que molts sistemes deductius, per l’autoritat dels grans doctors de l’Església, s’han constituït en “doctrines” sovint divergents i fins i tot antagonistes.