Només encetar el seu treball, precisament, Capel —reprenent els moviments de la Reforma— dibuixa el quadre dels blocs doctrinaris que fragmentaven la intel·lectualitat i el pobles europeus durant el període de referència. La diversitat de les concepcions de catòlics i protestants en relació amb les ciències naturals, anticipa per ella mateixa el fet que l’avenç dels coneixements geomofològics no procedeixen pas del terreny de l’argumentació corroborada o invalidada per les dades de l’experiència, sinó més aviat sobre els de les disputes teològiques. El punt de partida veritable s’estableix en nom de Déu, i sobre el significat “autèntic” de la seva paraula no s’hi esbatussaren només reformistes i contrareformistes sinó, dins de cadascun dels grans dominis, luterans i calvinistes per una banda, dominics, franciscans, agustins i jesuïtes per l’altra.

Rere l’exegesi bíblica i les perquisicions experimentals es troba l’home, el qual es qüestiona dramàticament sobre el desconegut. Mentrestant, assumeix el fatigós concepte de la història de la Terra com a procés de mutació dels seus trets; i la seguretat ancestral sobre l’edat del planeta que donen les Escriptures (6-7000 anys),

deixa el lloc, als albors del 1800, a l’estupefacció d’un Cavanilles que, assumit el concepte d’erosió, exclama a la riba d’un curs fluvial: “Quants segles s’hauran escolat des de l’inici de la seva acció, vista la duresa dels materials en els quals ha estat excavat un canal tan profund! En càlculs d’aquesta mena, fins i tot la imaginació s’hi perd...”

Però els entrebancs, per aquest home xop de saber teològic, i que d’altra banda copsa no poder ignorar les evidències inèdites que li van desfilant al davant, són molts i greus. ¿La idea de canvi va associada a un disseny d’ordre superior que garanteix l’harmonia i l’equilibri entre les parts constitutives de la superfície terrestre o bé, al contrari, que encomana al lliure joc dels elements (l’aigua, l’aire, el foc) la coherència de la natura? Per la resta, qualsevol reflexió sobre la “física de la Terra” li cal passar comptes amb un succés tan capital com incontrovertible: el diluvi. Hi ha, per tant, un abans i un després geomorfològic; hi ha el qüestionament sobre el problema dels mecanismes físics en virtut dels quals un esdeveniment de tant d’abast ha pogut succeir. D’on venia tota aquella aigua? I com ha pogut, en un lapse tan breu, submergir del tot un món tan vast? Hi ha l’enigma angoixós de la universalitat real del