cataclisme (com pot ser que Amèrica, en arribar-hi els europeus, fos poblat? ); hi ha, en fi, la qüestió dels efectes d’una massa tan gran d’aigua, que cau i s’infiltra, s’eleva i es retira, exercida sobre el modelat terrestre.

És difícil, només sigui per a mantenir la narració bíblica, negar l’existència de forces transformadores. Molt menys pronosticable s’esdevé l’abast de memòries, reports i notícies provinents d’arreu, sobre antigues fenomenologies (com els terratrèmols o les erupcions volcàniques), a les quals s’afegeixen “signes”, sempre més freqüents, sistemàtics i intrigants (variacions del nivell del mar; descoberta de fòssils a alta muntanya). La geomorfologia, en resum, també a Espanya, és a punt per a emprendre el vol.

H. Capel ha assolit un impressionant fons documental, centrat, és clar, en autors espanyols del set-cents (de Pérez de Montalván a Torrubia, de Feijoo i Ulloa a Cavanilles, ja citat), però que no passa per alt l’obra dels filòsofs i naturalistes clàssics, els qual, d’una manera o altra, planegen sempre sobre aquesta fase naixent de la ciència moderna a l’àmbit europeu, i obren ?per dir-ho així? el solc: Kircher, Burnet, Scheuchzer, Buffon, entre altres. Il·lustrat esplèndidament amb retrats, pintures, mapes i dibuixos d’època, tot comentat oportunament, aquest llibre bé mereix un lloc entre les grans síntesis històrico-crítiques (Broc, Glacken, Rossi) que restitueixen la geografia a la seva significació de saber estratègic en el procés de formació de la modernitat [Angelo Turco; recensió a Rivista Geografica Italiana, XCIV (1987), p. 216-218; versió cat. de P. Alegre]