Aquesta recerca del professor de la Universitat de Barcelona Horacio Capel mira de situar-se en una perspectiva multicairada (històrica, epistemològica i sociològica) per a analitzar com queda afectada la definició de la geografia rere el sorgiment de les ciències especialitzades de la Terra, i, d’altra banda, procura reconstruir el desenvolupament de les comunitats científiques involucrades en el procés de pèrdua de contingut de la geografia, que en el cas d’Espanya es refereix a matemàtics i astròlegs, cartògrafs i pilots, enginyers militars i agrimensors.

És un procés que va de bracet a un altre d’identificació creixent amb la descripció dels països, tal com havia estat tractat per la “geografia especial” de Varenius un segle abans, una descripció per a la qual es portaran a terme, sobretot a la segona meitat del segle XVIII, viatges científics i recopilacions. Amb tot això, la geografia va passar a prestar una funció cultural i pedagògica que la farà indispensable en el desenvolupament de les ciències i, més endavant, molt apreciada en el procés d’institucionalització universitària com a disciplina, amb la consegüent aparició de la comunitat científica de geògrafs.

Durant els segle de les llums, pas a pas, la nostra disciplina deixa de ser una ciència matemàtica mixta, i acaba expulsada de les matemàtiques. Tanmateix, malgrat aquesta

pèrdua de continguts ocasionada per l’aparició d’altres ciències, les quals van passar a estudiar temàtiques i fenòmens que amb anterioritat eren objecte exclusiu de la geografia, serà en el darrer terç de segle quan es posaran els fonaments del que avui entenem per la geografia moderna; endemés, recolzada en la ciència que a partir de Descartes té com a principi, a més a més de l’objecte per a comprendre la realitat, la preparació de mètodes adequats, els quals hauran de precedir fins i tot la tria de l’objecte. Els filòsofs d’aquella època, singularment els empiristes anglesos, analitzats per la seva relació amb el pensament geogràfic en una obra de Margarita Bowen (1981), Montesquieu (citem, entre molts altres, el pròleg a l’edició cubana de El espíritu de las leyes, per Gustavo Faval, 1978), Kant (a través de J.A. May, 1970), i els ideòlegs francesos (consulteu obres de Sergio Moravia, 1974, i de Numa Broc, 1975), estan interessats per la geografia i els viatges en la mida que prenen part en el desenvolupament de la ciència i del seu domini, i en la mida que s’autoexigeixen l’anàlisi positiva de la realitat. Des de l’època de Newton fins a la de Kant s’escola un període de declivi de la geografia, però va a parar a una nova sistematització cap a finals de la centúria, i a un nou vocabulari i abast metodològic, malgrat les imprecisions, amb el desenvolupament del principi de l’actualisme i del determinisme, i dels conceptes, entre d’altres, de regió natural i mode de vida.