La relació de la geografia amb el moviment científic europeu, caracteritzat com hem fet línies amunt, es trasllada a Espanya, segons Capel, en els trets següents: 1. El magisteri del moviment “novador” que procura introduir la ciència moderna en el nostre país en valorar els estudis de les matemàtiques, la física i la medicina. Fins i tot i en algun cas, va arribar a interessar-se per la geografia, com va fer el pare Tosca al volum VIII del Compendio Mathematico..., qui la va definir com una ciència físicomatemàtica i descriptiva, en aquella obra de la segona meitat del segle XVIII. 2. L’ensenyament de la ciència geogràfica en el col•legi sevillà de San Telmo, de la qual destaca Jordi Juan amb una obra de 1748 sobre Observaciones Astronómicas y Physicas. 3. L’aportació del cercle jesuític madrileny a la cosmografia al Colegio Imperial, com a continuació de la tasca iniciada al segle precedent que ja havia estat estudiada per Capel en un quadern de GeoCrítica. 4. La producció cartogràfica, de la qual destaca el treball perseverant de Tomás López per a la formació del “Mapa de España”, tan necessari per a la tasca reformadora de l’administració empesa pels Borbons, així com el “Mapa de América” de Cruz Cano y Olmedilla. 5. Els estudis nàutics, les grans expedicions científiques

a Amèrica i el Pacífic, com va ser la de Malaspina i Bustamente (1789-1794), vint anys després de les més celebrades dels anglesos i els francesos. 6. L’activitat geogràfica dels enginyers militars, entre la qual es podria destacar l’obra del capità d’artilleria Manuel de Aguirre, Indagación y Reflexiones..., de 1782, prologada per Capel mateix en una edició de 1981.