En aquesta ocasió, no sé si hauré encertat del tot la citació de l’obra per a ressenyar. De la composició dels textos que figuren a les pàgines de coberta, portada i crèdits, tot fa pensar que caldria posar Pierre Deffontaines com autor de l’obra. Però una volta llegit el llibre, ens adonarem que això seria inexacte. Ho aclariré més avall. M’ha semblat, en canvi, que l’adjudicació de l’autoria, ni que sigui com a curadora, a Mme. Lostanlen, és molt més ben avinguda amb la manera com ha estat gestada i materialitzada aquesta obra.

El gruix primordial del llibre (p. 51-304) consisteix en la transcripció d’una petita part dels apunts escrits al livre de raison mantingut pel matrimoni Deffontaines des de l’any de casament, el 1928, fins al de la mort de Pierre, el 1978, qui va llegar-ne una còpia dactilografiada per a cadascun dels quatre fills haguts del matrimoni. La curadora ha emprat l’exemplar conservat per Madile [Marie Odile] Gardet, la primogènita dels Deffontaines. Gairebé un diari, les anotacions al livre de raison van ser escrites tant pel cap de casa com, força sovint, per la seva esposa, Geneviève, née Claro. Així doncs, d’haver composat l’autoria en la forma “Pierre et Geneviève Deffontaines” hauria estat un registre més ajustat a la gènesi

de llibre. Tanmateix, la necessitat, gairebé peremptòria -potser per imposició dels ajuts rebuts per a la publicació del llibre- d’entaforar la rúbrica directeur de l’Institut français de Barcelone dintre del títol, feia inviable deixar-hi constància de l’autoria dual.

En qualsevol cas, ja es pot suposar que l’interès testimonial del text íntim dels Deffontaines és indubtable. Les entrades corresponents als anys de la Segona Guerra Mundial, no només reflecteixen les angoixes i les esperances derivades de les vicissituds de la contesa, en general, sinó que, en particular, ens informen de primera mà sobre les actituds socials, científiques i humanes del geògraf francès, com un dels actors estel·lars de la política cultural francesa a Espanya, i a Barcelona en especial. És precisament durant aquells anys turbulents quan enceta els vint-i-cinc (1939-1964) de direcció ininterrompuda de l’Institut Français de Barcelona. Són cinc anys en el transcurs dels quals formalitzarà la presència i la projecció de la cultura francesa a Catalunya, entomant i posant en solfa, pel cantó francès, les directrius de tres règims -el terminal de la III República, el corporativista de Vichy i l’alliberador de De Gaulle-, i trampejant les