projecte” [56]. La col·lusió entre paisatge i projecte, ho anunciava ratlles amunt, és perfecta, i fa bona la coneguda proposta interpretativa d’Eugenio Turri (*).

Tres altres ponències, amb temàtiques i discursos d’intencionalitat més circumstancial, si més no en relació amb l’objectiu del col·loqui, s’afegeixen a les cinc ja comentades, les quals considero bàsiques. L’informàtic Volker Paelke presenta un mostrari de programaris especialitzats en la fusió d’imatge i mapa a “La realitat mixta de la cartografia. Noves tecnologies per als mapes del futur” [p. 74-88]. La ponència del geòleg Josep Maria Mallarach, “De la geografia sagrada a la cartografia del patrimoni espiritual natural: experiències i reptes” [125-147], magnifica les significacions de les dimensions ocultes del paisatge. Finalment, l’equip del filòsof David Casacuberta explica l’experiència del disseny, formació i ús del Rosespèdia a “Mapes de paisatges emocionals” [168-188], una guia interactiva i participativa (per mitjà d’un wiki) dels monuments dispersos pel terme municipal de Roses, accessible a través dels senyals QR disposats a cadascun.

La ressenya d’aquesta publicació ha estat tot un repte. He procurat contrastar les aportacions dels ponents en relació amb allò que manifesten sobre els mapes i les imatges, el conjunt dels quals, amb l’afegit de diagrames i xarxes, ha vingut a dir-se “cartografia”. Si en queda de llunyana i d’esquifida la definició d’aquest terme proposada pel vescomte de Santarem el 1839 ! L’aristòcrata i diplomàtic portuguès només volia aixoplugar-hi els estudis d’història de mapes i cartes que havia desenvolupat a París. De l’amplitud exagerada de la definició actual en resulten derives, extraviaments i sortides escàpoles, les quals, empantanegats en un terreny tan dúctil, vincladís i evanescent com és el del paisatgisme, fan extremadament difícil de centrar la temàtica. A l’encalç d’aquest centrament, he proposat sengles significacions restrictives per al concepte de mapa i d’imatge. Sobre aquestes bases, i com suggereixen diversos ponents —o potser tots?—, els mapes serien uns bons acompanyants dels estudis de paisatge, mentre que les imatges haurien de responsabilitzar-se de la seva expressió. Confio haver enriquit el debat obert per les excel·lents aportacions aplegades en el llibre. [Pau Alegre, 10 d’abril 2014]