dinàmiques territorials i valors intangibles es poden sintetitzar en “paisatges tendencials, és a dir, els paisatges en procés d’afirmació de resultes de les noves pràctiques i representacions socials que estan emergint en les parts del territori en qüestió” [160].

Tanmateix, en proposar mostres de paisatges tendencials, penso que se’ls desborda l’optimisme. Ni el mapa comunitari, ni la localització de llocs significatius, ni l’elaboració compartida de mapes a Internet, no són interpretacions de paisatges tendencials. El mapa reproduït a la p. 158 —una impressió de pantalla de l’Atlante delle Segnalazioni de la Pulla—, il·lustra els límits d’aquest enfocament. Certament, és un mapa, perquè s’hi pot observar una veritable distribució geogràfica: una dispersió de punts d’objectes geogràfics, caracteritzats per un atribut binari simbolitzat, molt encertadament, mitjançant la variable visual de color (verd-vermell). L’associació d’informació alfanumèrica, sobretot textual, a cada punt, la qual es pot llegir en finestres singulars, no tenen significació geogràfica.

Com potser no podia ser d’altra manera, no se’n surten per harmonitzar el dilema d’enfocaments que presentaven en encetar la ponència: “les lògiques que sostenen els estudis i les representacions geogràfiques són de dos tipus, ja que el terme geografia indica simultàniament el ‘dibuix del món’ i el ‘discurs sobre el món’, dos enfocaments segurament complementaris, però oposats en el procediment [...] Dos enfocaments que no poden remetre fàcilment l’un a l’altre.” [Castiglioni; Ferrario, 149]. Però, qui sóc jo per a jutjar-les?

A més a més dels tres textos comentats fins ara, dos altres susciten prou interès des de la perspectiva d’escatir diferències i similituds entre mapa i imatge del paisatge. Són els signats per l’arquitecte Jordi Bellmunt, “Els mapes de valors estètics i simbòlics del paisatge: dels catàlegs de paisatge al projecte de paisatge” [42-57], i l’enginyer Elise Soufflet-Leclerc, “La cartografia de les dinàmiques del paisatge als atles del paisatge de França” [58-73]. D’una manera o altra, ambdues ponències ens vénen a dir que els