present, segons Indovina, el sorgiment d’una nova ciutadania, la mal·leabilitat de la qual vindrà donada per “una identitat líquida que, com l’aigua, no té una forma pròpia sinó que s’adapta a les circumstàncies, que frueix dels llocs visitats sense prejudicis, que considera el seu territori compost de ‘coses’ diverses per a explorar i provar, on la ‘diversitat’ (de persones i llocs) s’assumeix com a una possibilitat d’experiència.” No cal allargar-nos amb la relació dels benifets de la identitat líquida de la nova ciutadania metropolitana. Certament, serà de bon governar una col·lectivitat tan acomodatícia, renyida amb “identitats de resistència que sobre la base de la recuperació de ‘materials en brut extrets de la història, de la geografia, de la llengua i del medi ambient’ (Castells[: The Information Age],1997), s’oposen a les transformacions.” [166]

No fa ara al cas resseguir totes les facetes en les quals l’autor contempla la ciutat contemporània. Val a dir que, en aquest context, un índex temàtic final hauria estat d’agrair, com també ho seria en els altres llibres de la col·lecció “Espacios críticos”.

L’oportunitat d’afegir índexs antroponímics a unes obres de territorialitat sobrevinguda seria, en canvi, baldera. Per al meu propi bon govern, he concentrat l’atenció en el darrer

text presentat a l’obra, el de redacció més recent. No tant per trobar els cinc precedents de to resistent, sinó perquè a “Dell’evoluzione urbana della civiltà europea. Una grande opportunità: la metropoli europea”, el professor Indovina ens acosta el seu pensament de la millor manera: sòlida, fonamentada i eloqüent. No és un resum de la seva trajectòria intel·lectual anterior, per bé que, naturalment, s’hi recolzi a cor què vols. Sense anar més lluny, el concepte de condició urbana, introduït en el penúltim text, és ara aquilotat en totes les seves dimensions.

I tornem per on començàvem. La citació és llarga, però cal remarcar-la: “El problema que l’actual fase històrica presenta és precisament que ens permet identificar la permanència de les condicions urbanes en una situació fisicomorfològica diferent a la tradicional. En aquesta fase històrica, es pot afirmar que la condició urbana, per a tenir lloc, no li cal un condicionament fisicomorfològic específic caracteritzat per la densitat, la intensitat i l’absència de solució de continuïtat.” [239] Matèria i idea, cos i esperit, forma i funció, Christaller i Lösch, resistència i liqüescència... Al principi fou l’acció. [Pau Alegre, 29 d’abril de 2014]