A grans trets, els sis textos del professor Indovina permeten apreciar l’aprofundiment de la seva la reflexió sobre la ciutat contemporània al llarg dels darrers vint-i-cinc anys, si fa o no fa. Allò que va començar per etiquetar com a ciutat difusa a “La città diffusa” [Indovina, F. (ed.): La città diffusa. Venècia: DAEST-IUAV, 1990] i a “La città diffusa cos’è e come si governa” [Indovina, F. (ed): Territorio. Innovazione. Economia. Pianificazione. Politiche. Vent’anni di ricerca DAEST. Venècia: DAEST-IUAV, 1999], en base a l’observació i la classificació de la petja urbana recent al Veneto, ha anat a parar a una reformulació del fet metropolità a Europa, la qual difereix del tot de les definicions nord-americanes tradicionals.

El seu pensament evita prendre en consideració les categories geogràfiques d’anàlisi del territori. Mots com distribució, disseminació, aglomeració, etc., són absents o amb sentit diferent al pròpiament geogràfic, com dispersió [p. 239], en el discurs. El títol mateix del tercer article seleccionat, “È necessario ‘diramare’ la città

diffusa? Le conseguenze sul governo del territorio di un chiarimento terminologico” [inclòs a Bertuglia, C.S., Stanghellini, A. i Staricco, L. (eds.): La difussione urbana: tendenze attuali, scenari futuri. Milà: F. Angeli, 2003], és demostratiu de les precaucions d’Indovina envers la consideració i l’estudi de la forma urbana. D’altra banda, els lectors se sorprendran, potser com jo mateix, de l’esbiaixada de la sensibilitat històrica que mostra en exposar la gènesi de la ciutat difusa, aspecte sobre el qual insisteix repetidament en els tres articles citats fins ara. Les fases i les circumstàncies de canvi productiu i demogràfic del món rural que retreu com a propícies per al sorgiment de la ciutat difusa al darrer terç del segle vint s’han donat a les zones més dinàmiques d’Europa, com a Catalunya mateix, en diverses ocasions d’ençà la segona meitat del segle divuit, amb la qual cosa el concepte esdevé ahistòric. Potser és per això que en el primer text voreja el determinisme ecològic, una mig velada relliscada la qual és degudament esmenada al segon text.