D’altra banda, és interessant la notícia d’algunes transferències hídriques de capçaleres de rius, de la conca atlàntica cap a la pacífica, uns minitransvasaments que, en aquella època, no eren pas contestats des de cap banda. Perquè, és clar, són nombroses les referències a treballs d’enginyeria fluvial, referents a les obres i treballs per a aprofitar les aigües superficials i subterrànies per a regadius, producció elèctrica o abastiment de la població, no només de les contemporànies, sinó també de les més reculades en el temps de les quals es té evidència o notícia.

Posem per cas, per al riu Grande, Reparaz dóna prou informació com per fer-nos una idea cabal de l’aprofitament de les aigües subterrànies mitjançant mines, a l’estil de les foggares magribines o els canats mallorquins. "Tot i viure sota els condicionaments tan estantissos que ofereix el riu Grande, ens podem preguntar com ha estat possible el desenvolupament d’una cultura brillant en el passat, la qual ens ha llegat obres de gran originalitat, tant pel que fa a la ceràmica com en les seves marques o ratlles, i avui la prosperitat de riques plantacions de cotó." [p. 234] I Reparaz no pot reprimir-se per a facilitar un apunt cultural obtingut de primera mà: "L’aigua de Visambra [afluent del Nazca] encara dóna vida a diverses chacritas i és per això que sorprèn la falta de manteniment de la galeria filtrant, la qual assegura la subsistència dels pagesos. Un d’ells em confia [27 de febrer de 1967] que no pot donar per bona la tradició que fossin els espanyols o els inques (als quals, amb la seva rialleta de pagès intel·ligent, considera, més o menys,

com conqueridors i intrusos), sinó els ‘avis’, els qui van fer l’aqüeducte subterrani, i no pas altri. És prou clar que pels ‘avis’ vol al·ludir als vells avantpassats, els nazca." [p. 237]

Els apunts sobre la relació dels humans amb la natura són presents a la majoria de les monografies de les conques. Reparaz hi fa bona la seva formació acadèmica francesa en geografia. A tall d’il·lustració, reproduïm el comentari següent, disposat en encetar l’anàlisi del complex dels rius La Leche, Chancay Norte i Zaña: "Abans d’analitzar separadament els trets de cada riu, estudiarem allò que els uneix, tant des del punt de vista físic com des de l’humà, és a dir, de com els humans del primer mil·lenni van arribar a treure un partit insuperable de les aigües de les tres conques veïnes, agermanades, com hem dit, per la natura." [p. 123] O en la comparativa de casos en una perspectiva de comunicació didàctica molt efectiva al llarg de tot el llibre: "Sigui com vulgui, hi ha un fet que es desprèn per ell mateix: aquests tres rius es distingeixen per una irregularitat molt atenuada en la seva descàrrega anual, i és per això que es poden comparar amb els rius pirinencs, tal com hem estudiat a Catalunya. Així, pel que fa esment a la proporció entre els coeficients extrems dels cabals mensuals en relació amb el mòdul, el Chancay s’agermana amb la Valira a la Seu d’Urgell [topònim correctament escrit; més endavant se citarà com "La Seo de Urgel"] (xifra idèntica: 9,5), La Leche amb el Segre a la mateixa localitat del Pirineu català: 7,7 i 7,4 respectivament." [p. 125]