Es distribueix en quatre parts d’extensió molt desigual. La primera part [p. 39-90], aplega sis capítols generalistes esmerçats, sobretot, a explicar la metodologia de treball i presentar la síntesi de conjunt. El punt de partida va ser el dibuix del mapa de cada conca. Més endavant, a la segona part del llibre, l’autor assenyala, de manera incidental, "com per a quasi tots els rius de la zona àrida, hem traçat el mapa de la conca del Lambayeque-Chancay a escala 1:550.000, amb la finalitat de delimitar-la i conèixer amb precisió les seves característiques topogràfiques principals" [p. 131]. Val a dir que el document de base emprat, el mapa topogràfic oficial peruà a 1:200.000, era i és encara incomplet, amb la qual cosa no li va ser possible obtenir les dades morfomètriques (perfils, pendents, superfícies, llargades, etc.) de totes les conques amb la precisió deguda. Els butlletins informatius de les institucions oficials li van permetre conèixer el volum dels cabals registrats per les estacions d’aforament,tanmateix escasses i, sovint, com no deixa d’assenyalar en repetides ocasions, localitzades de manera deficient.

Els estudis geològics de les conques eren també escassos i fragmentaris. Tot i així, afegia Reparaz, "si la documentació sobre l’estat actual de la serralada on neixen els nostres rius és, com podem veure, deficient en la seva major part, millora, en canvi, pel que fa a l’evolució morfològica, estudiada pels geòlegs i els geògrafs" [p. 44] Malgrat les limitacions de la base cartogràfica i de la quantitat i qualitat dels estudis antecedents, l’autor aconsegueix donar una aproximació

general convincent de l’evolució de la xarxa hidrogràfica d’ençà la formació de les seves valls al miocè. L’aixecament recent de la serralada andina i l’impacte de les glaciacions, han desembocat en l’estadi contemporani del cicle d’erosió caracteritzat per l’enfonsament espectacular de les lleres, la qual cosa revela la joventut de la xarxa.

Llevat de mitja dotzena de rius que neixen a la part més elevada de la serralada andina (Cordillera Blanca), el règim dels quals es pot definir de pluvionival, la trentena de conques restants són de règim estrictament pluvial. Tanmateix, la ferocitat de l’evaporació i l’absència prolongada de precipitacions a l’andana litoral, fan que la majoria dels cursos finals siguin eixuts durant llargues temporades, sobretot de maig a novembre. Només els dos rius més septentrionals, el Tumbes i el Piura, es beneficien, de manera incerta, de l’escreix de precipitacions equatorials a les capçaleres respectives, fins al punt que han pogut formar els únics deltes de la costa peruana.

Reparaz analitza i classifica els factors d’ambdós règims amb dades meteorològiques d’unes estacions no sempre ben situades com caldria en l’espai i, el més sovint encara, amb observacions incompletes en el temps. La crítica que fa d’aquestes circumstàncies tan adverses per a l’estudi, com també ho fa amb les estacions d’aforament en un altre capítol, és sempre contundent, alhora que raonada, per tal que piqui allà on convé. Noteu, per exemple, el to diplomàtic adoptat per a valorar la dispersió i les observacions