de les estacions meteorològiques a la conca del riu Santa: "malgrat les errades que hi hem trobat, resulta de gran utilitat al geògraf i a l’hidròleg comptar amb un nombre d’estacions meteorològiques força ben distribuït i amb observacions que tot i ser de difícil encaix, no deixen de tenir utilitat." [p. 163]

En el mateix context dels factors meteorològics dels règims fluvials, constata, una i altra vegada, l’enlairament del llindar de les neus permanents i de les geleres de la serralada andina, així com un clima molt més fred durant la glaciació plistocènica. I remarca: "el més greu és la celeritat amb la qual s’ha produït la desglaciació durant la primera meitat del segle XX. Mercès a l’estudi fonamental de J. A. Broggi (1943) sabem que entre 1886 [sic! , posa 1836] i 1942 les glaceres de la Cordillera Blanca han retrocedit 780 m en línia vertical (en 56 anys), de manera que si durant els primers 48 anys retrocediren 280 m verticalment, en els 10 darrers van retrocedir els altres 500 m. [...] Sembla evident que aquest retrocés segueix amb major o menor rapidesa" [p.166]. La recollida d’observacions sobre el retrocés de les geleres, resumides a la p. 165, són encara avui de rabiosa actualitat. Però, ¿Reparaz va titular efectivament els apartats 4.3 i 4.4 amb els epígrafs "Rastres de canvis climàtics al Perú" i "Algunes coincidències entre els canvis climàtics al Perú i altres bandes del món" [p. 62 i 64]?¿O potser són producte de la nova redacció?

Sigui com vulgui, els usos que fa Reparaz del concepte en el text són sempre generalistes, mai amb l’especificitat de "Canvi Climàtic" que li dóna la recerca efectuada sobre el tema durant els darrers anys del segle XX i primers del XXI.

"Malgrat totes les aparences, la nostra zona àrida no té ni un pèl d’uniforme", assegura Reparaz a la p. 67. El clima de la zona àrida peruana presenta anomalies esporàdiques, les quals resulten ser tan espectaculars com catastròfiques. En efecte, si bé el corrent fred costaner de Humboldt (de SE a NW) és la causa de la humitat ambiental i de l’absència de pluges de la zona àrida peruana, l’eventual intromissió d’un corrent costaner calent (de NW a SE) durant l’estiu austral (de desembre a abril) provoca l’erecció de nuvolades tempestuoses ingents, la precipitació sobtada de les quals dóna lloc a aiguats incommensurables, d’efectes tràgics per a les vides i obres humanes, d’una banda, i demolidors d’obstacles de tota mena en l’aprofundiment de l’acció erosiva dels rius. Aquesta anomalia de la circulació de les aigües oceàniques i atmosfèriques, la qual es produeix alguns anys sense solta ni volta, ja era coneguda amb el nom de El Niño a l’època de la recerca de Reparaz. Li dedica força espai en el llibre, la qual cosa permet informar-nos prou bé de l’estat de la qüestió sobre el fenomen, encara avui d’actualitat, en la perspectiva que se’n tenia cinquanta anys enrere.