Estudi sistemàtic de les conques hidrogràfiques de la vessant andina peruana bolcada vers l’oceà Pacífic. Més justament encara, un treball canònic d’hidrologia fluvial, en la línia de recerca, analítica i sintètica, traçada per Maurice Pardé (1893 – 1973). Gonzalo de Reparaz coneixia Pardé de molt abans d’emprendre la investigació que va donar lloc al llibre que ara comentem. I el catedràtic de geografia física de Grenoble no oblidava pas l’antic deixeble. En ressenyar la tesi doctoral de Valentí Masachs [El régimen de los ríos peninsulares, 1948] a la Revue de géographie jointe au Bulletin de la Société de géographie de Lyon et de la région lyonnaise [núm. 24-2 (1949) p. 178-179], Pardé no deixava de citar l’article de Reparaz titulat "Essai sur l’hydrologie des cours d’eau catalans" [Revue géographique des Pyrénées et du Sud-ouest, IX (1938), p. 141-176 i 487-528] com a antecedent indefugible del magne estudi de Masachs. Breu, el treball de Reparaz no va ser, de cap manera, una flor d’estiu, sinó la peça mestra d’una línia de recerca científica resseguida profitosament durant molts anys a banda i banda de l’Atlàntic.

Les dades estadístiques i cartogràfiques de base, les anàlisis, els promitjos i les observacions de l’autor, van ser aplegats i elaborats durant els anys cinquanta i seixanta del segle passat com a corol·lari de la direcció de la missió d’assistència tècnica de la UNESCO al Perú. Nogensmenys, l’objectiu declarat del programa de la missió s’emmarcava en l’estudi de les zones àrides promogut per aquell organisme i dissenyat per Reparaz mateix.

A la portada del llibre, el títol porta l’afegit Edición del trabajo de investigación terminado el año 1966, data la qual no es del tot avinguda amb diverses afirmacions de l’autor, les quals deixen endevinar un acabament més tardà: "En el moment de redactar aquestes línies (febrer de 1967) aquest riu [Grande], como la majoria dels de la resta de la costa del Perú, ha sortit de mare arrossegant habitatges imprudentment construïts a la seva llera o a tocar..." [p. 233] I a la mateixa pàgina, paràgraf següent: "...aquest paroxisme de 1967 ha succeït a tres anys de sequera consecutius...". Hi ha més referències de treball de camp efectuat el febrer de 1967 a la p. 235. Però en un escrit que ha sofert sinistres materials de consideració, no és d’estranyar que s’hi hagin introduït alguns desajustos que, en altres circumstàncies, sorprendrien els lectors. Al pròleg queda ben explicada la peripècia del text original rere ser dipositat a la Universitat de Piura, centre en el qual Reparaz va professar durant alguns anys dels setanta. Una inundació dels locals en els quals es guardava, subsegüent a un aiguat de l’estil del citat abans, succeïda amb l’autor ja difunt, el va malmetre sense remei. L’obra, però, ha pogut ser refeta -amb molt d’encert, val a dir- a partir de les notes i els esborranys de treball conservats a l’arxiu particular de l’autor. Els elements bibliogràfics [p. 349-352] han estat refets per Gonzalo André de Reparaz, qui també ha redactat el pròleg, aclaridor de les circumstàncies del retard en la publicació de l’obra del seu pare.