En el capítol quart, Joan Santacana i Josep Serrat presenten la dimensió patrimonial del paisatge i la importància que tenen els denominats paisatges històrics, amb valor simbòlic per a la societat. Segons els autors, aquesta visió és producte d’una mentalitat en la qual s’adquireix consciència del temps i del trànsit dels humans al llarg de la història. Així, durant el segle XVIII s’engega el turisme cultural, per mitjà del qual es comercialitzen paisatges fossilitzats que intenten mostrar les grans obres humanes o episodis de la història, com són els parcs naturals dels Estats Units i del Canadà, els camps de batalla o els camps de concentració de l’època nazi, entre d’altres. Malauradament, el procés de desenvolupament urbà i rural és sinònim d’un altre procés accelerat de destrucció de pobles i ciutats que formen part d’aquest patrimoni històric. Les actituds de conservació de paisatges històrics s’ha estès a paisatges humanitzats que formen part del llegat històric i social humà. En el capítol cinquè, Magda Fernández i Mercè Tatjer valoren el canvi d’òptica experimentat en la contemplació d’infraestructures industrials per a incloure-les en el patrimoni cultural. Aquests paisatges poden consistir en obres i edificacions producte de diverses fases del desenvolupament industrial. Aquesta

apreciació del patrimoni cultural i la importància que té el paisatge per a garantir la qualitat de vida de les societats ha comportat una major publicitat de la seva gestió. Aquest és el tema central acaronat en el capítol sisè per Àlex Tarroja. Breu, el paisatge reflecteix les relacions dinàmiques entre la societat i el seu entorn. A més a més, el paisatge també expressa les representacions i les imatges que la societat té del seu territori, i no només pel que fa a la seva dimensió material, sinó també en la seva faceta espiritual i simbòlica.

Ultra la seva dimensió social, cultural i patrimonial, el paisatge constitueix un recurs per a l’activitat econòmica, per la seva vinculació amb els valors culturals, ecològics i ambientals. Aquest és el tema central del capítol setè, en el qual Albert Cortina passa revista a la dimensió econòmica del paisatge. L’autor planteja que el paisatge “és un actiu econòmic i un recurs patrimonial de valor enorme per a la competitivitat dels territoris” [p. 253]. Cal que cada regió preservi i integri aquestes singularitats derivades de valors ambientals, culturals i paisatgístics. És per això que es remarca de nou la importància de la gestió del paisatge per a preservar la qualitat de vida i el benestar de les societats sense oblidar, també, la “generació de riquesa i valor econòmic”. [p.253]