“Es así posible encontrar en el paisaje… el signo convergente –y obligadamente enraizado en lo cultural y subjetivo– de las relaciones analógicas entre lo interior y lo exterior… El paisaje es más que propicio para auspiciar el beneficioso hermanamiento de la inteligencia, el sentimiento y la imaginación… Y a través del paisaje, además, se abre una fecunda vía por la que el conocimiento geográfico puede adentrarse y participar en la sensibilidad cultural de su tiempo: con las geográficas se encuentran en el paisaje muchas otras experiencias y manifestaciones intelectuales, vitales y artísticas”. (Ortega, N., 1987: p. 118-119).

A l’encalç d’aquesta via de pensament, la qual recull la tradició geogràfica moderna, pretenem aquí [“Marco perceptivo: imágenes y representaciones”; Buenaventura Delgado, Juan F. Ojeda, Marta Rubio i Rocío Silva, p. 145-168, amb el complement de “Los paisajes agrarios de España: una mirada desde el aire”, André Humbert, p. 169-180] encadellar una doble articulació a propòsit d’alguns paisatges agraris espanyols, els quals, com veurem en les recreacions artístiques, són capaços de generar emoció, de ser la base d’obres d’art en diversos dominis i de recrear la natura a partir de la contemplació dels elements, de les seves formes, de les seves textures, dels seus colors, i tot això passat pel sedàs de la ment, de l’esperit creador, de l’individu que percep objectes diversos de maneres absolutament singulars i, sovint, irrepetibles.

El paisatge, en conseqüència, sorgeix de la simbiosi entre natura i cultura, canvia objectivament i canvia perceptivament, i, per això mateix, es copsa d’una manera multiforme, enriquidor, el més sovint, de la parada de sensacions, vivències i models o patrons paisatgístics. [...]

Els paisatges agraris constitueixen una manifestació visual dels elements naturals i artificials d’un espai agrari, llocs en els quals la combinació harmònica de les seves formes, colors i textures ens crea la sensació d’una unitat territorial amb identitat pròpia, en bona mida derivada de factors culturals. Així, podem trobar paisatges agraris de muntanya i de plana, de litoral i d’interior, de conreu i de bosc i de matollar, per bé que tots, com siguin paisatges agraris, porten sempre l’empremta d’un aprofitament del sòl pels grups humans que l’ocupen, l’exploten i l’organitzen. És una ocupació que, cal emfasitzar-ho, abasta més de les quatre cinquenes parts del territori espanyol, europeu o d’altre àmbits densament poblats.

Malgrat la proliferació recent d’estudis, congressos, publicacions, inversions en centres d’estudi del paisatge, trobem a faltar una delimitació i valoració integral i jerarquitzada dels paisatges agraris d’Espanya. És per això que la nostra primera tasca sigui l’aproximació a les grans unitats del paisatge [“Clasificación y resultados”; Fernando Molinero, Milagros Alario, Eugenio Baraja i Cayetano Cascos, p. 181-196].