La història de la configuració dels nostres paisatges agraris és molt dilatada. La situació actual de l’activitat agrària a Espanya i el seu reflex espacial, traduït a paisatges singulars, és el resultat de processos complexos de modificació de les estructures productives com a resposta a la diversa valoració social i funcional atorgada als espais rurals a cada moment històric. És un fet que posa de relleu la importància, adesiara remarcada, que té la dimensió dinàmica i diacrònica a l’hora d’entendre i explicar els paisatges de l’agricultura en el marc d’uns condicionaments físics, a la manera de veritables potenciadors o limitadors ecològics, els quals han influït significativament en els sentit d’aquestes transformacions i que han justificat, alhora, la gran diversitat paisatgística derivada de les pràctiques agràries.

És per això que, per a entendre el present, cal pouar en el passat [“Marco histórico”; María Hernández, Pablo Giménez, Milagros Alario, Eugenio Baraja i Rocío Silva, p. 109-144]. Comencem, doncs, amb la història a llarg termini, amb els fenòmens els quals han constituït fites històriques i que han deixat la seva petja remota en paisatges agraris d’avui. Algunes de les empremtes són poc perceptibles, però, en qualsevol cas, l’acció humana, volitiva, conscient i programada ens ha deixat alguns exemples resplendents de paisatges agraris heretats del passat, tal com veurem més endavant. Ara bé, han estat les transformacions radicals succeïdes en el

camp espanyol des de mitjans segle XX els que han deixat una petja més profunda en el paisatge. En alguns casos ha liquidat les herències històriques; en altres, fins i tot respectant-les, han transformat el territori per mitjà d’actuacions individuals i col·lectives de tal magnitud que resulta impossible de reconèixer-hi aspectes significatius de la societat i del territori tradicional. Tot amb tot, persisteixen i, si hi parem atenció, se’ns apareixen com elements dispersos, de poca vàlua espacial, però de gran valor cultural. Les herències històriques, així com les mutacions recents i la projecció cap al futur de l’activitat agrària i dels paisatges que modelen les societats agràries seran objecte d’anàlisi en aquest capítol. [...]

El paisatge no hauria d’ésser entès com un simple sumatori de relacions entre elements objectius presents en un lloc (ecosistema o espai geogràfic), sinó que, per sobre de tot, és convergència de percepcions subjectives i, per això mateix, patrimoni naturocultural d’una comunitat humana. Ensopeguem, doncs, amb una realitat complexa (natural-històrica-cultural i objectivo-subjectiva), resilient (amb gran capacitat adaptativa), socialment acceptable (identitària, connotada, simbòlica, autoorganitzada i autogestionada) i progressivament virtual o líquida. En definitiva, els paisatges impliquen experiències viscudes, emocionades i intencionals, les quals solen transmetre’s de manera creativa a través de metàfores literàries o iconogràfiques.