Podrà semblar una altra geografia agrària d’Espanya, però no ho és pas. N’ultrapassa la significació de llarg. Llegiu-vos, si no n’esteu convençuts, els textos dels davantals dels cinc capítols que constitueixen la primera part de l’obra, “Aproximació teòrica als paisatges agraris d’Espanya: conceptualització, delimitació i tipificació” [p. 7-213], els quals us ofereixo traduïts i encadenats. La segona part, “Els paisatges agraris d’Espanya. Paisatges arquetipus” [p. 215-606], no s’enceta amb cap mena de text introductori. No li calia pas. La primera part de l’obra, al complet, justifica la tria de vint-i-tres àmbits geogràfics peninsulars i canaris com a patrons o models originals de cinc tipologies de paisatges agraris d’Espanya: el terròs cerealista, les hortes i els conreus intensius, l’arboricultura i la viticultura mediterrànies, els aprofitaments de muntanya i les deveses extensives. En tots els casos, l’afegit de taules, mapes i fotografies als textos redactats per vint-i-dos professors universitaris d’Alacant, Barcelona, Jaén, La Laguna, Madrid, Sant Jaume de Galícia, Sevilla i Valladolid, fan molt bon efecte i faran d’aquesta obra un treball de referència obligada en l’esdevenidor. [Pau Alegre]

- - - - -

Com fa al cas en una obra dedicada als paisatges de l’agricultura a Espanya, resulta inevitable plantejar d’entrada què s’entén per paisatge i, més concretament, per paisatge agrari. No caldria dir que el debat és complex, i encara més quan el paisatge s’ha convertit en un concepte obert, difús i susceptible d’interpretacions diverses. Tanmateix, no es pot defugir la necessitat d’establir un consens operatiu sobre aquesta noció, atès que constitueix la carcassa conceptual de la resta del treball. Aquest és el propòsit que guia aquest capítol introductori del llibre [“El marc conceptual”; Valerià Paül, Joan Tort i Alexis Sancho, p. 9-38].

De primer antuvi, es contempla el significat del paisatge en general, fent recurs a l’etimologia del terme i, tot seguit, del sentit connotatiu que se li ha afegit en els darrers segles. Com a resultat d’aquesta anàlisi en resulta una conceptualització de la idea de paisatge en una doble dimensió, la qual és indestriable i irreductible, i que ha estat emparada en bona mesura pel Conveni Europeu del Paisatge de l’any 2000. En segon lloc, ens entretenim a destriar les relacions entre geografia i paisatge, bo i justificant primer l’oportunitat de tractar aquest aspecte, i a desenvolupar tot seguit un esquema interpretatiu de la consideració del paisatge al llarg dels temps. En darrer lloc, el gruix principal del capítol es dedica als paisatges agraris estudiats des d’una perspectiva geogràfica. Així, se singularitzen d’entrada diversos adjectius vinculables a paisatge