georeferenciació ens permet de donar coordenades a la imatge digital de manera que es pot superposar damunt una base cartogràfica actual. Aquesta aplicació és molt útil per als mapes cadastrals objecte d’aquest estudi ja que la precisió topogràfica amb la qual es van aixecar a la segona meitat del segle XIX fa que presentin molt poques distorsions amb la cartografia actual, cosa que permet uns nivells de comparació molt elevats. Aquest és precisament el tema de la ponència que ens presenten des de la Cartoteca de Catalunya Carme Montaner i Rafael Roset: ”El mapa cadastral de Vic de 1852: Un exemple de recuperació, digitalització i georeferenciació” [p. 227-236]. Es un cas pràctic de tractament digital que es planteja com una possible proposta d’actuació per als mapes cadastrals que es troben dispersos en institucions de caire molt divers. Posa una especial èmfasi en l’aspecte de la difusió a partir de les noves plataformes digitals.

La digitalització i la georeferenciació és només un primer pas cap a altres possibilitats de tractament del document. Una de ben espectacular es la incorporació d’un model digital del terreny, una base 3D actual que mitjançant les coordenades pot aplicar-se als mapes antics, en aquest cas els cadastrals, i s’obté una visió tridimensional. La possibilitat de veure els pendents, les zones d’ombra, la morfologia del terreny en definitiva, fa més entenedora la ocupació d’uns determinats usos del sòl en una o altra part del municipi. I, encara, una altra de les possibilitats que donen les noves

tecnologies es la vectorització, és a dir, extreure la informació del mapa per capes, de manera que tenim diferenciat i individualitzat cada un dels registres d’informació que conté el document. Dues de les ponències d’aquest àmbit fan referència explícita a aquestes noves vies d’anàlisi del mapa cadastral a partir de les noves tecnologies. La primera, elaborada per Àlex Nobajas, tracta sobre la ”Integració entre cartografia històrica i models d’elevació digital del terreny. El cas del plànol parcel·lari del municipi d’Horta de 1861” [p. 237-248]. És un cas pràctic d’aplicació de totes aquestes tècniques i de les lectures i conclusions que se’n poden treure. La segona ponència, elaborada per Lluís Parcerisas i Enric Tello, tracta sobre ”Els canvis en els usos del sòl al Maresme (1850-2007)” [p. 249-262] i s’emmarca en una línia de treball iniciada ja fa anys i que ja va començar a utilitzar d’una manera peonera l’estudi dels mapes cadastrals a partir de les noves tecnologies, com una de les eines bàsiques de recerca, en aquest cas des de la història econòmica.

Finalment, ens allunyem una mica del tema estricte dels mapes cadastrals i ens acostem a una altra mirada al mapa com a eina de recerca, però des de la perspectiva dels mapes de boscos. L’estudi ”La cartografía forestal como documento histórico” [p. 263-280] de Vicenç Casals fa un apropament a l’estudi de l’evolució dels usos del sòl i del paisatge a partir d’aquesta cartografia temàtica paral·lela en el temps a la cartografia cadastral i que, en definitiva, es complementen l’una amb l’altra.