Des de mitjan segle XIX es registra una sostinguda demanda d’operacions d’agrimensura que porten a la consolidació de l’ofici de geòmetra. Aquesta demanda procedia tant del sector públic com del privat. En el sector privat, els agrimensors van seguir trobant feina en les activitats tradicionals del seu ofici: l’amidament i la taxació de terrenys, els treballs de fitació, i la intervenció com a pèrits en les disputes judicials sobre la propietat. L’entrada en el mercat dels bens desamortitzats, i la conflictivitat generada per les expropiacions de terres a causa de la construcció dels ferrocarrils van afegir noves oportunitats de feina a aquest col·lectiu professional.

A les necessitats del sector privat s’hi van sumar les pròpies del sector públic. Les set ponències presentades en el segon capítol del Seminari versen quasi monogràficament sobre aquest aspecte. Quatre d’elles aborden els treballs d’estadística territorial que es van emprendre a les illes Balears, i a les províncies de Girona i Tarragona, motivats per la gestió de la Contribució d’immobles, cultiu i ramaderia implantada el 1845. Els quatre estudis a què fem esment s’han realitzat amb una metodologia comuna que comparteix els següents trets: 1) la recerca exhaustiva de tots els arxius d’àmbit local, comarcal i provincial, i la consulta complementaria d’altres arxius de caràcter autonòmic i estatal; 2) la catalogació sistemàtica de tots els llibres de fitació i de tots els mapes parcel·laris municipals que han

pogut localitzar-se; i 3) l’examen dels contractes establerts entre els geòmetres i els ajuntaments per a la realització de les indagacions estadístiques. Les conclusions, per tant, són comparables, i apunten cap a una direcció definida: el paper essencial dels geòmetres en la formació d’una estadística territorial de caràcter fiscal, adequada a les noves necessitats tributàries. En el seu conjunt, aquestes recerques permeten de matisar d’una manera considerable les idees establertes sobre la pràctica tributària a Catalunya i Balears (pel que fa a la contribució territorial), i al valor de la documentació geogràfica que aquesta mateixa ha generat.

L’illa de Mallorca, tal com demostra l’estudi de Vicenç M. Rosselló [p. 159-168], fou objecte d’un aixecament parcel·lari en tota regla, executat amb rapidesa entre 1857 i 1862, en el curs del qual es van formar els plànols de tots els municipis de l’illa, generalment a escala 1:10.000. Un dels geòmetres que va participar en l’aixecament mallorquí, Miquel Sora, es va encarregar de la realització de l’estadística territorial a l’illa de Menorca. L’estudi de Tomàs Vidal, Cristòfol Barber i Josep Serrano [p. 169-180], descriu complidament l’excel·lent treball cartogràfic de Miquel Sora, efectuat a escala 1:2.500, que compren els cinc municipis menorquins. L’operació estadística es va estendre també a les illes Pitiüses, i es va arribar a completar la parcel·lació de tot l’arxipèlag balear, sobre un total de 501.400 hectàrees.