Tanmateix, les dues grans obres danesianes de postguerra van ser l’església alpina de Ribes de Freser (1940-45) i el temple parroquial de la Mare de Déu dels Àngels a l’Eixample barceloní, cantonada València - Balmes, un projecte de marcat caràcter déco que datava de 1934. Puigvert examina detingudament el sincretisme estilístic de la primera, amb la seva afortunada barreja d’arcs parabòlics, teulades de gran pendent de llicorella i llucanes -element constructiu introbable fins aleshores en una església-, absis romànics reconstruïts com a capelletes laterals, etc., i en destaca el seu gran interès arquitectònic. "Doncs bé -denuncia Puigvert-, precisament allò que fa únic i rellevant l’església de Ribes és silenciat clamorosament en les guies turístiques i excursionistes (una font de primer ordre per a constatar la persistència tossuda d’estereotips culturals de tota mena), ja que només en destaquen els absis romànics." [298] Un retret ben avingut amb l’adhesió de Joaquim Puigvert amb un plec de l’ideari cultural de Narcís Comadira, manifestada sense embuts a la introducció en recordar el judici de l’escriptor gironí que massa sovint Catalunya ha estat un "país d’un únic poeta i un únic pintor" i, també, "d’un únic moviment estètic, el modernisme." [14] I, del que es pot dir dels edificis, també es pot dir de moltes altres peces dissenyades per l’arquitecte la singularitat de les qual és compendiada al darrer capítol, les "Arts decoratives i aplicades" [179-206].

El caient crític desplegat per Puigvert al llarg del llibre, amb mots tan mesurats com incisius, l’enriqueix substancialment i

engresca la sensibilitat cívica dels lectors. Així, per exemple, en constatar el coneixement prou ampli de l’obra escrita de Danés sobre la masia i el desconeixement correlatiu de la seva obra arquitectònica i artística, l’autor no s’està de dir, a la introducció mateixa, que "torna a posar de manifest que Catalunya és un país amb més cultura literària que no pas científica, tècnica i arquitectònica: hom coneix qualsevol poeta menor i es desconeix l’autoria d’infinitat d’edificis de notable interès" [12]. Més arriscat, per agut, pot ser proposar que "Danés, doncs, formaria part, diguem-ne, d’una altra mena d’immigració de què també es nodriria la ciutat comtal durant les primeres èpoques del segle XX (com d’altra banda ja ho havia fet al llarg del XIX), a saber: la dels tècnics i professionals que procedents de diversos indrets maldaren també per guanyar-s’hi la vida." Una citació, introduïda acte seguit, d’Horacio Capel: "la importància de la immigració per al desenvolupament dels sabers tècnics en una ciutat com Barcelona no pot ignorar-se",[51] no és pas baldera.

Rere el catàleg de l’obra danesiana, Puigvert afegeix encara un Post scriptum [295-298], a tall de conclusions, del qual ja n’he donat diversos retalls al llarg d’aquesta revisió. La relació de fons documentals, una àmplia bibliografia i els índexs onomàstic i toponímic [299-336] arrodoneixen una aportació que, d’ara i endavant, serà de referència justa i obligada per a veure l’obra de Josep Danés en particular, l’arquitectura noucentista en general i el regionalisme arquitectònic en especial. [Pau Alegre, 18 de desembre de 2009]