l’ideal"."* Efectivament, cal situar l’obra de Danés, si més no fins a la Guerra Civil, en el marc de la segona generació d’arquitectes noucentistes que van bregar per surar en "un territori intermedi de "ningú" entre la remarcable i promocionada turísticament arquitectura modernista i les avantguardes arquitectòniques de tall racionalista (més valorades per la historiografia arquitectònica que no pas socialment)."[297]

La considerable correspondència de caire professional conservada al Fons Danés d’Olot, ha permès presentar una panoràmica tan àmplia com aprofundida de la pràctica professional [49-100] del protagonista del llibre. El capítol que Puigvert ha bastit sobre aquesta temàtica ens ofereix una visió molt atractiva sobre com s’ho feia un arquitecte per a menar l’exercici lliure de la professió fa gairebé cent anys: "havia de ser un veritable ‘cap d’orquestra’ de tota la plètora d’artesans i artistes que podien intervenir i col·laborar en una obra de la qual ell era el responsable ‘total’ i ‘directe’." [96] Tanmateix, en el cas de Danés, la seva trajectòria va ser molt condicionada pel fet de gaudir de dos càrrecs oficials, i de manera molt especial per la seva condició d’arquitecte diocesà, que explica

la forta presència en la globalitat de la seva obra de l’arquitectura religiosa i de les arts decoratives i aplicades al servei de l’art litúrgic. Així mateix, la restauració de monuments i salvament del patrimoni artístic també hi va tenir un relleu considerable per les restauracions executades, els peritatges per al Bisbat d’Urgell i la seva visió de l’art integrat a la vida quotidiana palesat per les col·laboracions amb els Amics de l’Art Vell. En jutjar la inconveniència de traslladar les pintures murals de Puigcerdà "queda clar, doncs, que Danés compartia amb Jeroni Martorell el principi ideal amb que iniciàvem aquest apartat: "Que tot el país sigui museu"." [98]

Les torres d’estiueig, tant les de nova planta com les adaptacions de masos, és el gènere arquitectònic escollit per a exemplificar el tarannà de les relacions entre l’arquitecte i els seus clients. També és una tipologia edificatòria que permet il·lustrar les preferències estètiques de Danès i d’una fracció significativa de la gran burgesia pels cànons noucentistes. El cas de la (neo)masia Mariona de Rafael Patxot a Mosqueroles és analitzat a fons i, amb el perill d’abusar, no me’n puc estar de trenar un altre reguitzell de citacions per a mostrar el bon ofici de Puigvert per a explicar-lo.

"La decoració de la Masia Mariona, a més, tenia un alt valor simbòlic en consonància amb el perfil catalanista i catòlic