L’estudi de Joaquim Puigvert té el doble objectiu de resseguir la trajectòria professional de l’arquitecte Josep Danés i Torras (1891-1955) i presentar la catalogació de la seva obra. És per això que el llibre és dividit en dues parts ben diferenciades, per bé que l’una recolza l’altra de manera necessària i justificada. El catàleg de l’obra danesiana, la qual ocupa la segona part [p. 207-293], ve a ser el filó del qual l’autor va extraient la matèria primera per a enriquir, refinar i polir el text substantiu de la primera part [p. 11-206]. De l’explotació a consciència de l’arxiu professional de l’arquitecte, conservat a Olot, recolzada amb un treball de camp exhaustiu de l’autor efectuat amb els fotògrafs Àngel Almazán, Xavier Puigvert i Quim Turon per a repassar les edificacions efectives i subsistents, en resulta l’inventari documentat de dos-cents cinquanta projectes escampats, sobretot, per un bon nombre de localitats de la Catalunya Vella, així com també en alguna de la Nova, del País Valencià i de Mallorca. Tot fa pensar que tenim un catàleg tancat del tot. En conseqüència, constitueix una eina de treball de primera mà i imprescindible per a l’estudi de l’obra l’arquitecte Danés, així com per a respondre o plantejar nous problemes o qüestions històricament rellevants o significatives que, més endavant, poden ser objecte de treballs més generalistes.

No es tracta, doncs, d’una biografia d’aquest arquitecte olotí titulat el 1917 per l’escola d’arquitectura de Barcelona, en quina ciutat residiria la resta de la vida. Els trets vitals de Danés havien estat desenvolupats per Puigvert mateix en el llibre Josep Danés i Torras, arquitecte. Una biografia professional (Olot, 2003). És per això que ara no en dóna gaires referències. Només aporta els apunts indefugibles en un breu capítol sobre els seus "Orígens geogràfics i socials" [19-22] per a remarcar el tombant cap a les professions liberals de nombrosos membres de la família benestant de la Garrotxa de la qual procedia.

Els dos llibres, el de 2003 i l’actual, "parteixen d’una mateixa premissa [metodològica], a saber: que l’historiador ha d’aproximar-se a l’arquitecte i a la seva obra (en aquest cas, escrita, projectada i construïda) des de la distància i intentant controlar o neutralitzar tothora les pròpies opinions i preferències estètiques i artístiques (deixant-les a les portes de l’arxiu o desant-les quan fa treball de camp); es tracta, ras i curt, de donar al lector les claus interpretatives (fent constants exercicis de comparació i contextualització) que ajudin a entendre el perquè de la seva producció i a comparar-la amb la dels altres arquitectes coetanis" [13]. Aquesta llarga citació, extreta del capítol introductori [11-22]