construït el 1905-1907 a la Gavarnie, al Pirineu francès, per l’arquitecte Henri Martinet, seguint ja uns plantejaments coherents amb l’escola del regionalisme arquitectònic. Conceptualment, el Núria de Danés s’inspiraria en els vells hospicis, situats al peu o a dalt dels grans colls alpins..." [114] Perquè, on podien trobar model? Altra cosa és la devoció pel romànic, "com a màxima expressió de l’art nacional" [106] aplicat a la nova església del santuari. Una devoció compartida amb Josep Puig i Cadafalch, al qual, per cert, Danés va fer costat decididament en la creuada anticerdaniana a propòsit de l’eixample barceloní.

El capítol es tanca amb uns apunts sobre la intervenció de Danés en projectes d’enginyeria hidroelèctrica al Pirineu: "l’enginyer projectant l’estructura i l’arquitecte resolent la distribució dels espais i la part artística o estètica dels exteriors" [135]. En aquest context, els comentaris "poc amables" de Josep M. Espinàs i Camilo J. Cela sobre el Xalet de la Productora de Forces Motrius situat al Port de la Bonaigua, un dels primers exemples de casa neoaranesa (1929) -"pedant i literària" per al primer i "innoble o ridícula" per al segon [134*]- són un testimoni resplendent, segons Puigvert, de la incomprensió, molt sovintejada, de l’arquitectura regionalista dels anys vint.

En acabada la Guerra Civil, les distàncies preses per Danés respecte de la vida social, ja esmentades, contrasten amb el bon nombre

d’encàrrecs rebuts i executats per a la reconstrucció o adobament d’edificis religiosos destruïts o malmesos durant la contesa. En el capítol dedicat a l’anàlisi de les esglésies de la postguerra [143-178], l’autor procura enquadrar aquest segment de la producció danesiana en els plantejaments més generals de la nova arquitectura religiosa europea, bo i seguint els posicionaments de Francesc Folguera, "equidistant entre les més clarament tradicionals i historicistes i les més avantguardistes, marcaria com una mena de "tercera via arquitectònica"..." [146] sense oblidar de donar resposta a preguntes tan significatives com: "era necessari que un temple destinat al culte catòlic fos edificat per un arquitecte creient?" [147] O bé, si l’aplicació de tecnologies contemporànies era prou adient en els revivals estilístics de l’època com, posem per cas, l’ús d’arcs parabòlics.

Puigvert repassa les opcions estilístiques aplicades per Danés en els projectes de reconstrucció parcial dels temples gòtics de Puigcerdà i Canet de Mar, de caient gairebé museístic, la dels temples dels Caputxins d’Olot i de Nevà per l’ús que hi fa, precisament, dels arcs parabòlics, i l’església palesament neoromànica de les Escaldes, a Andorra, entre d’altres actuacions menors. Bona mostra d’aquestes són les dels nous temples de Cabó (Alt Urgell) i Biscarri (Pallars Jussà). L’autor, les remarca justament per "la senzillesa i la integració en el paisatge local a base d’emprar a l’exterior paredat de pedra de la contrada, de manera que tot i ser nous de trinca sembla com si de molt temps enrere formessin part de la imatge paisatgística de cada lloc; els dos temples s’inspirarien en el romànic sense gaires mimetismes i sense voler amagar el caràcter contemporani de les obres." [172]