l'orogènesi llur. La combinació del text amb una bona col•lecció de mapes, blocs diagrames i fotografies aèries obliqües revela el tarannà didàctic en el qual Solé excel•lia. Els extensos llistats bibliogràfics que tanquen cada capítol són només una tria del gavadal d'articles especialitzats sobre la geomorfologia de les contrades hispàniques, la qual cosa contrasta amb els llistats que clouen els apartats de geografia humana, molt més magres i aplegant gairebé tot el material que hi havia en aquella data. L'assimetria entre la geografia humana i la geografia física, en fi, és manifesta també per l'omnipresència de Solé en el primer vessant mentre que la segona és esmicolada per diversos autors. Quin gust hauria tingut la geografia física d'haver estat cuinada fragmentàriament?

En efecte, Solé només va deixar un parell de temes físics per a altres autors. Els aspectes climàtics [149-181], des de la circulació atmosfèrica en altura fins a la caracterització climàtica regional mitjançant la presentació d'una tipologia sinòptica, foren repassats pel professor Antonio López Gómez. De tota manera, López Gómez no va incloure l'estudi de les aigües i va ser altra volta Solé qui el va enllestir [182-208]. El domini biogeogràfic, la tercera matèria en discòrdia dintre de la geografia física, va rebre un apunt de la mà de

la professora Maria de Bolòs [209-234]. Resulta curiós, sigui dit de passada, no trobar citat enlloc el primer volum de la Geografia de Catalunya de l’AEDOS, en tot el llibre, fins i tot en el capítol dedicat a les "Cordilleras costeras catalanas" [102-109].

L'esquema general de la segona part dedicada a la geografia humana és el d'un treball d'estructura econòmica. La influència d'aquest tipus d'obres --la de Ramón Tamames al capdavant--, va ser mol acusat sobre els treballs de geografia humana general durant els decennis dels anys setanta i vuitanta. Hi anaven a remolc. En aquest context, la concatenació temàtica del sumari de la geografia humana desplegada en aquest volum segueix l'articulat de les estructures econòmiques. El recompte i la dinàmica dels habitants o, dit d'altra manera, la demanda de béns i d'equipaments, va seguit per l'anàlisi de l'oferta dels sectors productius, agraris, industrials i serveis, per anar a parar en la síntesi sobre el repartiment i circulació de la renda. A grans trets, insisteixo, la geografia humana de la segona part d'aquest manual s'adapta a aquell esquema difós pels equips d'economistes i, pel que fa a les conclusions, de conjunt amb els sociòlegs. Certament, els geògrafs posaven èmfasi en la distribució territorial o espacial. Però aleshores