l'Orpí, aconseguí el refús de la població cumanaguenca per participar-hi. El mateix governador, així com els seus successors, maldaran per fer-se reconèixer els seus millors drets en la conquesta atès que consideraran el territori per ocupar com de la seva jurisdicció. Amb el refús comprovat, Orpí i el seu grapat de seguidors insubornables replantejaren l'ocupació altra volta des de Caracas.

La segona expedició, la definitiva, va ser una caminada de cinc mesos per sectors careners, per tal d'estalviar el pas pels fondals empantanegats, sense pena ni glòria. El 17 de maig de 1637 , el centenar d'expedicionaris acampaven prop de la desembocadura del riu Neverí, lloc en el qual fundarien la Nova Barcelona el febrer de 1638 com a capital de la província de Nova Catalunya. Eren ben bé al cor del territori concedit a l'Orpí, lloc en el qual podrien controlar i assegurar les comunicacions terrestres entre Cumanà i Caracas, fins aleshores només factibles en vaixell per la Guaira. Les possibilitats de guanys importants amb el comerç de bestiar i dels seus derivats, del cuiro sobretot, permetria la viabilitat econòmica del nou assentament ben recolzat, això sí, amb

incursions punitives de les tribus indígenes menys avingudes amb l'ocupació. El perill holandès fou neutralitzat de manera contundent, negant les salines naturals de la barra costanera, no pas la d'Araya, de les quals s'assortien fraudulentament.

"S'acostava el fatídic 1640. Les diferències entre Madrid i Catalunya s'accentuaven," [173] recorda Vila. Passat aquell any, Joan Orpí no va persistir en la pretensió d'oficialitzar el record del seu origen de "nación catalana" en la denominació del territori ocupat. Obligat a viure sobre el terreny aprofitant les oportunitats de comerç que se li presentessin, les il•legals les més profitoses, era escomès cada volta amb més intensitat pels governadors de Cumanà. Les comissions d'investigació trameses des de Santo Domingo eren també molt empipadores. Vila aconsegueix pintar un quadre convincent de la decadència alterosa soferta per l'Orpí en els darrers anys de vida del conqueridor català traspassat el juny de 1645. Malgrat que la 'seva' província seria efectivament agregada a la de Nova Andalusia abans d'arribar al segle XVIII, de la seva obra en restaria la Barcelona capital del territori d'Anzoátegui de la Veneçuela actual, la segona pàtria de Pau Vila. [Pau Alegre, setembre de 2007]