presentades pel pierenc, d'un to fora mesura en les seves pretensions de regiment personal dels territoris conquerits. Les trameteren a Madrid a fi i efecte que el Consell d'Índies les dictaminés i decidís com li semblés. Dit planament: Orpí hagué d'acceptar la tasca sol•licitada sense saber ben bé com la cobraria.

Per mitjà de documentació diversa i recerca sobre el terreny, Vila va poder refer la ruta de l'expedició d'Orpí, descabdellada a partir de Caracas entre el desembre de 1632 i l'octubre de 1633, la qual va quedar estroncada a mig camí a causa de la impugnació de la concessió pels seus contrincants. Mentrestant, l'Audiència havia admès a tràmit les protestes i havia anul•lat la comandància d'Orpí sobre la petita host d'arreplegats disposats a viure a les costelles dels indis i dels negres importats. Tan aviat com troba vaixell, Orpí torna altra vegada a Santo Domingo per a pledejar. En arribar-hi, a la primavera de 1634, trobà l'assumpte molt més enterbolit del que ja suposava: una Reial Cèdula arribada de Madrid li retirava tots els permisos i amonestava l'Audiència per considerar la concessió com molt apressada. Amb això, Orpí decidí anar moure el cas a la Cort mateixa. Va tardar més d'un any per arribar-hi, l'agost de 1635, via Cartagena d'Índies i l'Havana.

A Madrid va aconseguir el seu objectiu. Si més no, el Consell d'Índies li confirmà el títol de "Gobernador y Capitán General de la Província de los Cumanagotos" i li deixà via lliure per a l'empresa conqueridora. Abans de reembarcar a Sevilla, encara va tenir temps per visitar Piera. Altra volta, però, la documentació subsistent no és pas prou explícita. En efecte, segons es després d'un memorial que anys a venir, traspassat ja l'Orpí, presentaria el seu germà Jaume al Consell d'Índies, el conqueridor hauria aprofitat la visitat per a manllevar dotze mil ducats amb la garantia de les possessions familiars. Ni que fos en moneda de compte castellana, de valor menor al ducat d’or tradicional, era una quantitat de diner molt elevada, a to amb l'empresa colonitzadora, certament, però increïble en relació amb els bens pairals que la podien garantir. Vila s'ho empassa sense immutar-se. Jaume, al capdavall, infla la quantitat real prestada, desconeguda, amb la idea de treure el màxim profit dels béns deixats pel seu germà.

A la tardor de 1636 tornava a estar al peu del canó. D'antuvi, procurarà completar l'ocupació del territori concedit amb una expedició que partiria de Cumanà. Però fou debades. El governador de la Nova Andalusia, sense qüestionar formalment les Reials Lletres confirmatòries de la missió de